Pàgina d'inici

El programa PERNIS i les migracions d’ocells a Barcelona

Deixa un comentari

És ben conegut que a finals d’estiu i començaments de la tardor molts ocells emigren cap al sud buscant latituds més càlides que les que han ocupat durant el període de cria.

L’Institut Català d’Ornitologia fa anys que estudia aquesta migració per tal d’establir les rutes de pas dels rapinyaires i ocells planadors que travessen el nostre territori, així com per estudiar la seva fenologia, mitjançant el programa “Pernis”.

Fins ara, els “pernisaires” havíem establert punts d’observació a moltes de les nostres serres i paratges d’interès natural. Però per primera vegada hem situat una estació “Pernis” a la ciutat de Barcelona, al ben mig de l’Eixample esquerra, per descobrir quines espècies la travessen i en quines quantitats. Aquesta estació es va estrenar l’agost passat i el lloc escollit no és més que el terrat de l’edifici on visc.

El terrat des d’on es duu a terme el Pernis de l’Eixamble de Barcelona. Foto: Jordi Sala

Un dels problemes que em trobo és la manca de temps: tots sabem que sovint és difícil compaginar l’observació dels ocells amb la feina i la vida personal. Per tant el número d’hores que li puc dedicar a l’estació “Pernis” de Barcelona és inferior al que m’agradaria que fos. Un altre problema, no menys important, és guanyar-se la confiança dels veïns, que poden sospitar d’una persona carregada amb prismàtics, telescopi i càmera de fotos, sobretot si tenim en compte que davant meu hi ha una piscina comunitària…

L’àliga pescadora és un dels rapinyaires observats al cel de Barcelona. Foto: Jordi Sala

Així i tot els resultats són prou sorprenents. En algunes hores de vigilància repartides al llarg del mes de setembre han aparegut aus tan interessants com l’àguila pescadora (Pandion halieatus), l’aligot vesper (Pernis apivorus), els xoriguers (Falco tinnunculus), l’oreneta de ribera (Riparia riparia), l’oreneta cuablanca (Delichon urbicum), un estol de 47 cigonyes blanques (Ciconia ciconia), grans quantitats de balleters (Apus melba) i d’orenetes vulgars (Hirundo rustica), aquestes últimes amb un màxim de més de 800 exemplars en una hora el dia 26.

L’esmentat estol de cigonyes observat des del Pernis de Barcelona. Foto: Jordi Sala

Hem de tenir en compte que la migració s’allarga durant octubre i novembre, i per tant el número d’espècies encara és pot incrementar, ja sigui amb l’arribada de les àguiles calçades (Aquila pennata) i les grues (Grus grus), més tardanes, o amb l’aparició d’algunes de les moltes espècies que no han sortit als llistats encara (com Circus o Buteo).

No hem d’oblidar tampoc els ocells residents que amenitzen les estones en les que no hi ha pas, on destaca el falcó peregrí (Falco peregrinus). Entre residents i migrants, en els últims anys s’ha observat en aquest punt de l’Eixample un total de 35 espècies diferents, xifra força important, i que ens confirma que a les ciutats s’hi pot gaudir molt de la ornitologia.

El programa no ha fet més que començar a Barcelona. Si no passa res, la idea és mantenir l’estació “Pernis” durant molts anys. Però aquesta podria no ser l’única: qualsevol persona pot crear la seva pròpia estació. Només ha de tenir en compte les següents normes:

  • Ha de sol·licitar a l’ICO la creació del punt Pernis.
  • Les observacions han de ser mínim d’una hora.
  • S’ha de fer llista completa sencera per cada hora d’observació.
  • Les observacions s’han de penjar al portal www.ornitho.cat i s’han de respectar unes regles molt senzilles.
  • Cal aclarir que, tot i que en un principi el programa “Pernis” dedicava els esforços a la migració de tardor, enguany no té límit de calendari, i es poden fer observacions al llarg dels dotze mesos de l’any, per detectar també els migrants de dates extremes, així com la migració de primavera.

Per ampliar informació sobre el programa podeu contactar amb l’ICO.

Jordi Sala
http://ornitosecta.blogspot.com/

El xoriguer, al cel i els teulats de Terrassa

Deixa un comentari

Camps de conreu, Sant Llorenç del Munt, el Montseny, el riu Ripoll, els espais urbans… Tots són ecosistemes del nostre Vallès. A cadascun hi podem descobrir una sèrie d’elements naturals que de ben segur, ens poden sorprendre. Hi trobem una comunitat natural que ha anat suportant els canvis que, al llarg dels anys, han anat transformant el territori. Algunes joies naturals s’han perdut, i altres sembla que s’han anat recuperant: és el cas del Xoriguer comú, a la ciutat de Terrassa.

Un xoriguer i la seva pollicada. Foto: Dani Morcillo.

El Xoriguer comú o gros (Falco tinunnculus), és un petit falcó de la mida d’una tórtora. Té les ales estretes i punxegudes i la cua llarga. El mascle i la femella són força diferents: el mascle té el cap i la cua de tons grisos i la resta del cos d’un color terrós, en canvi, en la femella desapareixen aquests tons grisos i la fan tota marronosa. Els Xoriguers solen viure en espais oberts, però com veurem, també habita espais urbans. A vegades el podem observar fent “l’aleta”, un cop ha descobert la presa es queda suspès a l’aire amb les ales obertes i la cua ben estesa fins que decideix llençar-s’hi, és un comportament molt típic de l’animal. Nia a les cingleres o a forats d’edificis com ara ermites o cases de pagès.

Segons explica Vicenç Bros al llibre La Fauna del Vallès Occidental, el Xoriguer era una espècie realment escassa durant la dècada del 70. En aquelles èpoques no era estrany trobar excrements d’Òliba a les Esglésies de Sant Pere o trobar-se un bonic eriçó a l’actual Parc de Vallparadís. Terrassa ha canviat molt, i el seu entorn també. Els canvis que han anat patint les diverses ciutats al llarg dels últims anys, ha creat un nou ecosistema: l’urbà. Integrat per coloms, pardals, garses i altres ocells menuts. Arbres i arbustos d’origen exòtic, han omplert els carrers i les zones verdes, provocant l’abandó a la vegetació autòctona enmig de les zones urbanes.

A les grans ciutats hi solen haver plagues de coloms o de rates a causa de la escassa presència de predadors. La natura ho domina tot, i a vegades ens aporta canvis dignes d’observar. Terrassa, com moltes altres ciutats, té una gran població de coloms i periòdicament l’ajuntament realitza diverses batudes per reduir el nombre d’exemplars d’aquesta espècie, però sembla que aquesta no és la solució. Un d’aquests canvis que ha aportat la natura a la ciutat de Terrassa és l’arribada del Xoriguer. Viu, cria i s’alimenta al centre de la ciutat i és del tot normal veure’l en ple vol, tot passejant.

Una de les curiositats d’aquest ocell, la troben en la seva alimentació. Es podria dir que el centre de Terrassa no disposa de gaires llagostes o ratolins, i tampoc tenim tantes sargantanes com voldríem… La naturalesa és molt sàvia, i el Xoriguer també. S’ha adaptat a l’entorn, i gairebé un total de la seva alimentació la formen els coloms. Visitant la zona de cria (el centre mateix de la ciutat) he pogut observar diverses plomes i ossos que ens demostren que el Xoriguer també pot caçar coloms. Les egagròpiles (boles de pèl regurgitades amb aliment no digerit) ens poden donar informació sobre quines són les altres preses del Xoriguer. També el podem trobar alimentant-se de rat-penats. No és difícil veure’l un vespre de setembre empaitant ratapinyades a la piscina de Vallparadís.

Actualment tenim assegurades dues temporades de cria: l’any 2010 i 2011. Aquest any, n’han nascut tres petits que probablement ocuparan altres territoris d’aquest món, o potser la teva ciutat. Els Xoriguers del centre de Terrassa no són l’única parella censada ja que en els entorns de la ciutat se n’ha trobada una altra que també hi podria haver criat. El Xoriguer s’ha convertit en un gran controlador natural a la ciutat de Terrassa, encapçalant la cadena alimentària.

La seva zona de nidificació era molt freqüentada per coloms, la qual cosa comportava una gran quantitat d’excrements que van provocar el deteriorament del teulat de l’habitatge. La presencia del Xoriguer en temporada de cria els ha fet marxar de la zona i abandonar-la, definitivament, com a espai de nidificació. Com podeu veure, el Xoriguer és un aliat de l’home vagi on vagi.

La natura urbana va agafant protagonisme i l’equilibri que hi ha a qualsevol entorn natural, també s’està exercint, a les gran ciutats. Benvolguts lectors, les nostres ciutats amaguen més del que ens pensem. Orenetes, falciots i ballesters, mallerengues, pardals, cueretes, rat-penats, sargantanes… Tots ells són probablement, una part dels antics propietaris d’aquell territori que ara nosaltres hem ocupat per viure-hi. Faríem bé de tenir-los presents en totes les nostres accions. Que visquem a les ciutats, no ens priva de conservar la natura, ni tampoc de gaudir-la. Apropeu-vos-hi i comproveu-ho vosaltres mateixos.

Jan Martínez
@janmartinez21

El projecte orenetes

Deixa un comentari

Tal i com dèiem en l’últim article sobre les orenetes, aquest ocell sempre ha estat un animal molt relacionat amb la vida quotidiana de tots nosaltres. Actualment davant tots els canvis que estem vivim en el marc del canvi global, aquesta espècie se’ns ofereix com un molt bon indicador dels efectes d’aquest procés de canvi a nivell de l’ecologia urbana. D’altra banda, existeix una demanada social per acostar la ciència a la ciutadania, així com de promoure uns valors de respecte, de convivència, i de conservació del patrimoni natural més proper. Darrerament hem après a viure molt d’esquena a la natura i de la mà de l’oreneta podem girar aquesta tendència.

Així doncs, l’any 2007 sorgeix el Projecte Orenetes, un projecte de recerca i conservació del medi natural basat en el seguiment dels nius d’oreneta cuablanca (Delichon urbicum) i la participació ciutadana, fet que promou la convivència d’uns objectius científics amb uns objectius socials.

Els objectius científics del projecte se centren en el coneixement de l’estat actual de la població d’oreneta cuablanca als pobles i ciutats de Catalunya i en l’estudi de la seva evolució i tendències al llarg del temps. D’altra banda però, el projecte presenta una forta càrrega social. Mitjançant aquest estudi es pretén sensibilitzar la ciutadania del valor del patrimoni natural del seu entorn més immediat, sovint el més oblidat i pel qual hi podem fer més per conservar-lo. Es vol motivar el lligam de les persones amb els ocells i impulsar el respecte i conservació d’aquests i del medi ambient en general. Amb tot això es vol acostar la ciència a la ciutadania i esperonar la participació social en l’observació de la natura fent que s’hi visqui menys d’esquena. És en aquest moment que convergeixen els dos grans blocs d’objectius perquè conèixer és estimar i conservar!

La dinàmica del Projecte Orenetes

El Projecte Orenetes treballa a partir de la tecnologia web, de manera que la relació entre els col·laboradors i la coordinació del projecte es fa tota a través de la xarxa. Per col·laborar-hi només cal donar-se d’alta com a participant i fer un senzill cens dels nius d’oreneta cuablanca dins la teva unitat de mostreig. Per això només cal emplenar la butlleta d’inscripció disponible a la pàgina web oficial del projecte. Un cop feta la inscripció, el coordinador del projecte es posarà en contacte amb l’observador per acordar l’àrea de mostreig. El projecte té un nivell de compromís molt adaptable per tal d’afavorir-ne la participació en la mesura de les capacitats i disponibilitat de cadascun dels participants, el qual no necessita tenir cap coneixement previ en el món de l’ornitologia. La unitat mínima de mostreig és, doncs, un quadrat de 200 metres de costat, equivalent, per exemple, a un parell d’illes de cases de l’Eixample de Barcelona. L’observador pot incloure dins la seva àrea de mostreig tants quadrats de 200 m x 200 m com es vulgui comprometre a prospectar. Val a dir que és important cert compromís amb l’àrea de mostreig que es designi i que la unitat es pugui censar any rere any amb l’objectiu de poder analitzar evolucions i tendències de la població d’orenetes al llarg del temps.

Un grup de joves participant del recompte d’orenetes. Foto: Fundació Territori i Paisatge

El cens consisteix en recórrer tots i cadascun dels carrers i grups d’edificis inclosos dins la unitat de mostreig a la cerca dels nius d’oreneta cuablanca exclusivament. Cada vegada que es trobi un niu o grup de nius d’aquesta espècie cal registrar-los a la fitxa de camp que també es pot descarregar del web del projecte.
Les dades que s’han de prendre fan referència a la localització dels nius i a les seves característiques, així doncs cal anotar l’adreça completa (nom del carrer i número de l’edifici), la façana, el pis i la tipologia de l’edifici on es troben els nius. Un cop anotades les dades de situació cal caracteritzar els nius segons estiguin sencers, trencats o en construcció. En el cas de trobar nius sencers també caldrà precisar si estan ocupats per l’oreneta cuablanca, bé si estan ocupats per alguna altra espècie (com podria ser el pardal) o bé ser el cas de no presentar senyals d’ocupació en el moment que s’ha fet el cens.

Els comptatges es poden fer al llarg de dos períodes de cens diferents, el primer entre l’1 i el 31 de maig, i el segon entre el 15 de juny i el 31 de juliol, entenent que es tenen tots els dies de dins del període en qüestió per recórrer l’àrea de mostreig acordada i fer-ne el cens. Els recomptes que es duen a terme durant el mes de maig cobreixen essencialment el moment en què les orenetes es dediquen a construir i arranjar els nius, mentre que el segon període de cens cobreix la reproducció pròpiament dita de l’espècie. Segons la disponibilitat de temps de cada persona o col·lectiu es pot participar en només un dels períodes de cens o bé en tots dos. Sempre es recomana fer els censos a primera hora del matí o al final de la tarda que és quan fa menys calor i hi ha més activitat als nius.

Un cop preses les dades de camp el mateix observador pot entrar els resultats directament a la base de dades on line del projecte. Immediatament els resultats es poden consultar al web per tots els visitants.

Entre tots hem arribat a comptar més de 40.000 nius cada any, i queda clar que el motor del Projecte Orenetes és el gran engranatge que configuren tots els col·laboradors. Actualment treballem conjuntament amb una trentena de centres educatius (primària i secundària) que inclouen el Projecte Orenetes en les seves
activitats curriculars, 3 alumnes de secundària han desenvolupat el seu treball de recerca entorn a les orenetes i la seva conservació i una escola bressol va iniciar la seva participació al projecte i ara aprenen a comptar fins a 10 de la mà de les orenetes.
De cara el futur s’espera poder augmentar les aplicacions del projecte com a eina pedagògica fruit de la comunicació creuada amb educadors, alumnes i altres experts en el món educatiu, fent que la ciència es torni a fer entre tots i per a tots.

Quan arriba l’oreneta, l’estiu ja és a la voreta
Bona primavera i bon estiu plens d’orenetes!

Anna Dalmau
Coordinadora del Projecte Orenetes.
ico@orenetes.cat

Oreneta vulgar i oreneta cuablanca

1 comentari

Les rondalles populars diuen que les orenetes ens duen la primavera. Que aquest petit ocell neix amb l’encàrrec de repartir l’alegria entre els homes. Es diu que construeixen els seus nius a prop de les nostres cases perquè les puguem veure cada dia volar i xisclar fent acrobàcies al cel, i així aprenguem a estimar la vida i la natura.

A Catalunya tenim diversos tipus d’orenetes, però avui parlarem de l’oreneta vulgar (Hirundo rustica) i l’oreneta cuablanca (Delichon urbicum): les dues espècies més comunes i més ben repartides arreu del territori. En aquest primer article destacarem coses sobre la seva biologia i aprendrem a diferenciar-les.

Orenetes vulgars reposant sobre un cable d’electricitat.

L’oreneta vulgar és una de les orenetes més boniques del nostre país. El nom de “vulgar” segurament fa referència a l’elevat nombre d’individus que poblen els nostres territoris i no pas a la seva aparença física. És per això que moltes persones també l’anomenen oreneta comuna. No seré jo qui jutgi els noms posats per la tradició popular. Fins i tot, podríem fer una gran llista amb altres maneres d’anomenar la nostra oreneta.

L’ordeneta (tal i com sé que l’anomenen al Baix Pallars) és un ocell esvelt, amb la cua llarga i forcada –inconfusible– i amb les plomes dels extrems de les ales més llargues que les del mig. Un dels seus principals atractius és el color blavós que cobreix les ales i la seva gola color roig fosc. Una antiga llegenda explica que les orenetes tenen el pit rogenc perquè es van embrutar quan intentaven desclavar els claus dels peus i mans de Jesús quan era a la creu. És un ocell insectívor i migrador hivernal a l’Àfrica tropical. També abans creien que aquests ocells passaven l’hivern colgats a l’aigua o amagats en una escletxa. Solen criar més a coberts, granges i cases de pagès.

L’oreneta cuablanca és un dels ocells urbans per excel·lència, sense oblidar el pardal. És de bon reconèixer. Té el carpó, el pit i la gola blancs, i la resta del cos negre com el carbó. Si la comparem amb l’oreneta vulgar, podrem veure que té la cua molt més curta. Abans parlàvem del nom “vulgar” i dels noms de la tradició: doncs a aquesta oreneta se li han arribat a comptar uns 17 noms diferents en tot el territori, una altra mostra de riquesa lingüística i de com la gent n’estava d’unida a aquests ocells.

La cuablanca també és un ocell migrador. Arriba al març i desapareix a l’octubre. Molt abans, criaven als roquissars, però amb el temps van canviar les parets de pedra per les parets de les cases, i és que a la cuablanca li agraden més els ambients urbans.
És un ocell insectívor, voraç, el millor remei natural contra les picades del mosquit tigre i un bon aliat de l’home. Tenir-ne una colònia a casa és sinònim de salut i alegria i, per suposat, tota una benedicció de la natura. Per desgràcia, encara hi ha molta gent molesta per la seva presència, ja que embruten els carrers amb excrements, i moltes d’elles acaben amb els ous o els pollets esclafats a terra. Tenim la sort que aquest tipus de comportament comença a minvar, però des de l’educació ambiental s’ha de seguir treballant per acabar amb aquesta mena d’accions. Des de #NaturaUrbana, us animem a respectar-les i a veure-les més com un benefici que no pas com un prejudici, tal i com són.

Una oreneta cuablanca al seu niu característic. Foto: wikimedia

Les orenetes, tan la vulgar com la cuablanca, fan els nius de fang. Per fer-lo, es paren al costat dels bassals i recullen boletes de fang amb la boca, que després enganxen d’una en una a la paret, a tocar del sostre, aprofitant per començar-lo qualsevol petita escletxa o irregularitat, com ara una biga. Mica en mica, comença a veure’s la típica cassoleta que folren per dins amb plomes, llana i pèls. Una de les construccions més reconegudes pel conjunt de la població. Però, podem diferenciar si aquests nius són d’oreneta vulgar o d’oreneta cuablanca? Doncs sí: l’oreneta cuablanca només deixa un petit forat per poder entrar i sortir del niu, mentre que l’oreneta vulgar fa un niu amb cel obert, és a dir, que no està tan tapat com el de la cuablanca.

Pollicada d’orenetes vulgars, reclamant l’aliment des del seu niu.

Les orenetes sempre han estat uns ocells molt estimats, i la nostra generació no hauria de ser pas l’excepció. Des d’aquí, vull fer un cant per la seva conservació, amb el desig que aquest article us les faci encara més properes. Que d’aquesta manera el seu vol no deixi mai d’omplir els nostres carrers, les nostres places i els nostres cels.

Jan Martínez
@janmartinez21

La nostra natura per als nostres llibres

2 comentaris

Si jo fos professor universitari -que no ho sóc- i em dediques a la investigació -que no m’hi dedico- suggeriria a algun estudiant investigador un tema de recerca literària que em balla pel cap. Fins ara és només una impressió, i les impressions poden servir per llençar una hipòtesi, però tot soles no fan ciència. Potser després de llegir aquest article em podeu donar alguna idea més, i algun dia trobem algú que s’engresqui amb la qüestió.

A voltes, ni tan sols els animals domèstics dels dibuixos animats, ni els paisatges on apareixen, són massa propers.

Deixo els preàmbuls i vaig al gra: pot ser que en les narracions i contes infantils d’avui hi surti poc la natura autòctona? Tinc la sensació que tendim a l’exotisme: més enllà dels animals domèstics o de granja -que els nens coneixen bé-, es diria que la fauna i la flora habitual en les narracions i les poesies és molt forana. Per no parlar del estampats de la roba infantil i del paper d’embolicar, però això s’escapa dels meus interessos… Un exercici ràpid de memòria em fa pensar que els nostres nens, de molt petits, coneixen bé gats i gossos, els ànecs i els galls, els cavalls i les vaques, les cabres i els xais. Saben dibuixar-los i sovint imitar-ne la veu. Amb una mica de sort, els han vist de debò i fins i tot els han tocat, perquè el món rural no és tan llunyà. Està clar que aquesta afirmació resulta un xic agosarada, caldria comprovar-la.

No diríeu que potser coneixen igual de bé els cocodrils i els elefants, els lleons, els lloros i les girafes? És curiós, si considerem que –fora dels lloros– difícilment els trobaran més enllà dels àlbums il·lustrats i els dibuixos animats, tret d’alguna visita al zoo. No veig que això sigui un problema: el domini d’aquesta fauna, més universal que exòtica, els fa conscients de la diversitat natural i ajuda a crear uns referents globals. Però aquest fet em planteja una pregunta: pot ser que tinguem nens que saben dibuixar una palmera o un cactus del desert, i que alhora no distingeixin el romaní de la farigola? Hi ha infants que saben diferenciar el tigre del lleopard, i no la fagina del teixó? Aquest sí que és un problema: si no coneixen les plantes i animals d’aquí, no ens hauria d’estranyar que més endavant se’n preocupin poc.

La cançó popular “El cant dels ocells” és una nadala que conté una rastellera de noms d’ocells. El verdum i el lluer, la garsa, griva i gaig, la cotxa i el bitxac… Quants dels nostres nens ignoren el què canten quan l’entonen? S’ha de dir que és una cançó força “especialitzada”, realment ornitològica, però és fàcil trobar més llacunes. No totes les criatures assenyalarien amb seguretat, en un bosc mediterrani, els pins, els roures i les alzines.

Evidentment, si això que exposo aquí com a hipòtesi sense demostrar fos veritat, pagaria la pena buscar solucions. Una, que em sembla la més fàcil, és recuperar la nostra tradició literària, carregada de saviesa popular, plena dels noms més nostrats. Un altra, tan desitjable i alhora més difícil, és que els nostres autors (els que encara no ho fan, perquè n’hi ha molts que sí) escrivissin contes, novel·les, poemes i cançons, ben poblades de plantes i animals propers. Pit-roigs, bernats,
pollancres i tamarius són tan bons per a les històries com els tucans o les orquídees. És una idea que enllaça molt bé amb els objectius d’aquest blog: a veure si entre tots, aprofitant la riquesa del nostre entorn, ensenyem als que ens segueixen com es diuen les pròpies riqueses naturals.

Ramon Homs
@ramonhoms

Més enllà de la gran ciutat

Deixa un comentari

Cada vegada són més les administracions locals que tenen interès per el patrimoni natural d’una ciutat, o més ben dit, del conjunt del terme municipal. La societat urbana en la que estem immersos necessita del medi ambient per viure, necessita veure-hi vida! Els grans parcs urbans, la proliferació de petites zones verdes, l’arbrat dels carrers, i fins i tot, la inclusió d’alguns arbustos i flors són exemples d’aquesta necessitat creixent que tant desitgem encara que no ens n’adonem. A pesar de tot, sembla que no en tenim prou.

Els camps propers a Terrassa. Foto: Francesc Muntada.

L’any 2010, en uns pressupostos participatius de l’Ajuntament de Terrassa la proposta més votada per els ciutadans va ser la creació d’un Parc Agroforestal a la ciutat, sent Terrassa llavors, una de les ciutats amb més metres quadrats d’espais verds per habitant. La ciutadania vol més, demana més. Ara aquest Parc Agroforestal ha vist com es convertirà en una anella verda que envoltarà tota la ciutat. Terrassa, com moltes altres ciutats, és important per el seu paper industrial en la història de Catalunya, però ja des de ben antic els seus entorns han estat un bon motor econòmic. Oliveres, ametllers, camps de blat i civada, farratge, horta
tradicional… Són conreus ben representats a tot el terme que ara es volen anar recuperant. Alzinars, rouredes, pinedes, un munt de fonts naturals, la plana agrícola, Sant Llorenç…
Qualsevol diria que es troba a pocs quilòmetres d’una gran ciutat.

Un ametller en floració a l'entorn proper de Terrassa. Foto: Francesc Muntada.

Podria seguir parlant (i força!) dels entorns de Terrassa, així com els de tantes i tantes altres ciutats però no tenim l’espai, ni és el moment adequat. Abans comentàvem aquesta necessitat de trepitjar terra i passejar sota l’ombra del bosc de moltes persones urbanes, doncs bé, pel que començo a veure, els espais verds urbans es queden petits. La gent surt a córrer i a passejar més enllà del ciment i les creacions artificials tot buscant l’aroma salvatge, i això els consistoris ho noten i són molts els que ja s’han posat a treballar. Un dels conceptes més estès és el de “Anella Verda”, que consisteix en la creació d’un programa de protecció local per protegir i donar a conèixer l’entorn natural d’una ciutat. En són exemples l’anella verda de Vic, Manresa, Sant Boi, Vitòria

La riera de Guardiola forma part de l'anella verda de Manresa.

El Parc del riu Zadorra, a l'anella verda de Vitòria.

També tenim les vies verdes, una xarxa de camins antics recuperats, que ens endinsen als entorns de grans poblacions. Camins fantàstics i molt recomanables per fer-los en bicicleta i amb tota la família. En primer lloc destaquen les vies verdes gironines, després també tenim les de Terra Alta, la de Sant Llorenç-Collserola, etc… Les vies verdes són transitades cada any per milers de ciutadans i són una molt bona oportunitat per apropar la natura a les persones, sobretot la natura que tenim més propera.

La via verda de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses

A Barcelona, el projecte de connexió del Parc de Collserola amb la ciutat, a través de setze corredors entre la muntanya i l’espai urbà, ofereix una magnífica oportunitat de relligar l’ambit urbà amb el seu entorn natural. Caldrà seguir la concreció de cada projecte, amb l’esperança que la seva execució representi una millora de l’hàbitat urbà, potenciant els seus valors socials, rurals i naturals. Tanmateix, a hores d’ara l’ombra d’una urbanització de l’espai natural pesa sobre el conjunt del projecte. Caldrà manternir-se a l’aguait per comprovar si les portes de Collserola es converteixen en una nova intrusió urbana al pulmó verd de l’àrea metropolitana, o pel contrari, els ambients naturals són convidats a recuperar part dels seus valors a la trama de la ciutat.

Us convido a tots a sortir de casa i visitar aquests espais tant propers a la vostra ciutat o també a implicar-vos en la millora d’aquests amb accions de voluntariat, estudi o, senzillament, a promoure iniciatives per a la seva protecció i divulgació dels valors naturals que s’hi amaguen, a tota la població. No és complicat, ja ho veureu, només heu de mirar una mica més enllà.

Jan Martínez
@janmartinez21

Celebrem Sant Jordi!

1 comentari

Avui, Diada de Sant Jordi, dia del llibre i la rosa, des de Natura Urbana us proposem participar d’una activitat a mig camí entre la tradició i la natura: us convidem a esmolar l’enginy per sintetitzar, amb menys de 140 caràcters, què representa per vosaltres la Diada d’avui i la seva relació amb les flors de la primavera. Us proposem l’etiqueta #naturbstj i per inspirar les vostres piulades, us deixem amb dos poemes d’Abril Florit, el darrer llibre d’en Celdoni Fonoll:

BIGNÒNIA
(Doxantha unguis-cati)

1
Arrapada a la paret,
l’ungla de gat, sempre verda,
ara de groc es vesteix
celebrant la primavera.

2
Quan ve Sant Jordi,
al verd parc Güell
garlandes grogues
als capitells.

Sant Jordi del 2011

Celdoni Fonoll. Abril florit. Valls: Cossetània Edicions, 2012.

BUGUENVÍL·LIES DEL PARC GÜELL
(Bougainvillea glabra)

Les buguenvíl·lies del parc
tenyeixen, sense peresa,
de porpra i un toc de verd
els rústecs murs gaudinians,
fent més clara la bellesa
d’aquell gran geni de Reus
i de Riudoms, el Baix Camp,
i la unió amb la terra
que fou dèria del seu art.

01.05.11

Celdoni Fonoll. Abril florit. Valls: Cossetània Edicions, 2012.

Older Entries Newer Entries

%d bloggers like this: