Pàgina d'inici

Oreneta vulgar i oreneta cuablanca

1 comentari

Les rondalles populars diuen que les orenetes ens duen la primavera. Que aquest petit ocell neix amb l’encàrrec de repartir l’alegria entre els homes. Es diu que construeixen els seus nius a prop de les nostres cases perquè les puguem veure cada dia volar i xisclar fent acrobàcies al cel, i així aprenguem a estimar la vida i la natura.

A Catalunya tenim diversos tipus d’orenetes, però avui parlarem de l’oreneta vulgar (Hirundo rustica) i l’oreneta cuablanca (Delichon urbicum): les dues espècies més comunes i més ben repartides arreu del territori. En aquest primer article destacarem coses sobre la seva biologia i aprendrem a diferenciar-les.

Orenetes vulgars reposant sobre un cable d’electricitat.

L’oreneta vulgar és una de les orenetes més boniques del nostre país. El nom de “vulgar” segurament fa referència a l’elevat nombre d’individus que poblen els nostres territoris i no pas a la seva aparença física. És per això que moltes persones també l’anomenen oreneta comuna. No seré jo qui jutgi els noms posats per la tradició popular. Fins i tot, podríem fer una gran llista amb altres maneres d’anomenar la nostra oreneta.

L’ordeneta (tal i com sé que l’anomenen al Baix Pallars) és un ocell esvelt, amb la cua llarga i forcada –inconfusible– i amb les plomes dels extrems de les ales més llargues que les del mig. Un dels seus principals atractius és el color blavós que cobreix les ales i la seva gola color roig fosc. Una antiga llegenda explica que les orenetes tenen el pit rogenc perquè es van embrutar quan intentaven desclavar els claus dels peus i mans de Jesús quan era a la creu. És un ocell insectívor i migrador hivernal a l’Àfrica tropical. També abans creien que aquests ocells passaven l’hivern colgats a l’aigua o amagats en una escletxa. Solen criar més a coberts, granges i cases de pagès.

L’oreneta cuablanca és un dels ocells urbans per excel·lència, sense oblidar el pardal. És de bon reconèixer. Té el carpó, el pit i la gola blancs, i la resta del cos negre com el carbó. Si la comparem amb l’oreneta vulgar, podrem veure que té la cua molt més curta. Abans parlàvem del nom “vulgar” i dels noms de la tradició: doncs a aquesta oreneta se li han arribat a comptar uns 17 noms diferents en tot el territori, una altra mostra de riquesa lingüística i de com la gent n’estava d’unida a aquests ocells.

La cuablanca també és un ocell migrador. Arriba al març i desapareix a l’octubre. Molt abans, criaven als roquissars, però amb el temps van canviar les parets de pedra per les parets de les cases, i és que a la cuablanca li agraden més els ambients urbans.
És un ocell insectívor, voraç, el millor remei natural contra les picades del mosquit tigre i un bon aliat de l’home. Tenir-ne una colònia a casa és sinònim de salut i alegria i, per suposat, tota una benedicció de la natura. Per desgràcia, encara hi ha molta gent molesta per la seva presència, ja que embruten els carrers amb excrements, i moltes d’elles acaben amb els ous o els pollets esclafats a terra. Tenim la sort que aquest tipus de comportament comença a minvar, però des de l’educació ambiental s’ha de seguir treballant per acabar amb aquesta mena d’accions. Des de #NaturaUrbana, us animem a respectar-les i a veure-les més com un benefici que no pas com un prejudici, tal i com són.

Una oreneta cuablanca al seu niu característic. Foto: wikimedia

Les orenetes, tan la vulgar com la cuablanca, fan els nius de fang. Per fer-lo, es paren al costat dels bassals i recullen boletes de fang amb la boca, que després enganxen d’una en una a la paret, a tocar del sostre, aprofitant per començar-lo qualsevol petita escletxa o irregularitat, com ara una biga. Mica en mica, comença a veure’s la típica cassoleta que folren per dins amb plomes, llana i pèls. Una de les construccions més reconegudes pel conjunt de la població. Però, podem diferenciar si aquests nius són d’oreneta vulgar o d’oreneta cuablanca? Doncs sí: l’oreneta cuablanca només deixa un petit forat per poder entrar i sortir del niu, mentre que l’oreneta vulgar fa un niu amb cel obert, és a dir, que no està tan tapat com el de la cuablanca.

Pollicada d’orenetes vulgars, reclamant l’aliment des del seu niu.

Les orenetes sempre han estat uns ocells molt estimats, i la nostra generació no hauria de ser pas l’excepció. Des d’aquí, vull fer un cant per la seva conservació, amb el desig que aquest article us les faci encara més properes. Que d’aquesta manera el seu vol no deixi mai d’omplir els nostres carrers, les nostres places i els nostres cels.

Jan Martínez
@janmartinez21

La nostra natura per als nostres llibres

2 comentaris

Si jo fos professor universitari -que no ho sóc- i em dediques a la investigació -que no m’hi dedico- suggeriria a algun estudiant investigador un tema de recerca literària que em balla pel cap. Fins ara és només una impressió, i les impressions poden servir per llençar una hipòtesi, però tot soles no fan ciència. Potser després de llegir aquest article em podeu donar alguna idea més, i algun dia trobem algú que s’engresqui amb la qüestió.

A voltes, ni tan sols els animals domèstics dels dibuixos animats, ni els paisatges on apareixen, són massa propers.

Deixo els preàmbuls i vaig al gra: pot ser que en les narracions i contes infantils d’avui hi surti poc la natura autòctona? Tinc la sensació que tendim a l’exotisme: més enllà dels animals domèstics o de granja -que els nens coneixen bé-, es diria que la fauna i la flora habitual en les narracions i les poesies és molt forana. Per no parlar del estampats de la roba infantil i del paper d’embolicar, però això s’escapa dels meus interessos… Un exercici ràpid de memòria em fa pensar que els nostres nens, de molt petits, coneixen bé gats i gossos, els ànecs i els galls, els cavalls i les vaques, les cabres i els xais. Saben dibuixar-los i sovint imitar-ne la veu. Amb una mica de sort, els han vist de debò i fins i tot els han tocat, perquè el món rural no és tan llunyà. Està clar que aquesta afirmació resulta un xic agosarada, caldria comprovar-la.

No diríeu que potser coneixen igual de bé els cocodrils i els elefants, els lleons, els lloros i les girafes? És curiós, si considerem que –fora dels lloros– difícilment els trobaran més enllà dels àlbums il·lustrats i els dibuixos animats, tret d’alguna visita al zoo. No veig que això sigui un problema: el domini d’aquesta fauna, més universal que exòtica, els fa conscients de la diversitat natural i ajuda a crear uns referents globals. Però aquest fet em planteja una pregunta: pot ser que tinguem nens que saben dibuixar una palmera o un cactus del desert, i que alhora no distingeixin el romaní de la farigola? Hi ha infants que saben diferenciar el tigre del lleopard, i no la fagina del teixó? Aquest sí que és un problema: si no coneixen les plantes i animals d’aquí, no ens hauria d’estranyar que més endavant se’n preocupin poc.

La cançó popular “El cant dels ocells” és una nadala que conté una rastellera de noms d’ocells. El verdum i el lluer, la garsa, griva i gaig, la cotxa i el bitxac… Quants dels nostres nens ignoren el què canten quan l’entonen? S’ha de dir que és una cançó força “especialitzada”, realment ornitològica, però és fàcil trobar més llacunes. No totes les criatures assenyalarien amb seguretat, en un bosc mediterrani, els pins, els roures i les alzines.

Evidentment, si això que exposo aquí com a hipòtesi sense demostrar fos veritat, pagaria la pena buscar solucions. Una, que em sembla la més fàcil, és recuperar la nostra tradició literària, carregada de saviesa popular, plena dels noms més nostrats. Un altra, tan desitjable i alhora més difícil, és que els nostres autors (els que encara no ho fan, perquè n’hi ha molts que sí) escrivissin contes, novel·les, poemes i cançons, ben poblades de plantes i animals propers. Pit-roigs, bernats,
pollancres i tamarius són tan bons per a les històries com els tucans o les orquídees. És una idea que enllaça molt bé amb els objectius d’aquest blog: a veure si entre tots, aprofitant la riquesa del nostre entorn, ensenyem als que ens segueixen com es diuen les pròpies riqueses naturals.

Ramon Homs
@ramonhoms

Més enllà de la gran ciutat

Deixa un comentari

Cada vegada són més les administracions locals que tenen interès per el patrimoni natural d’una ciutat, o més ben dit, del conjunt del terme municipal. La societat urbana en la que estem immersos necessita del medi ambient per viure, necessita veure-hi vida! Els grans parcs urbans, la proliferació de petites zones verdes, l’arbrat dels carrers, i fins i tot, la inclusió d’alguns arbustos i flors són exemples d’aquesta necessitat creixent que tant desitgem encara que no ens n’adonem. A pesar de tot, sembla que no en tenim prou.

Els camps propers a Terrassa. Foto: Francesc Muntada.

L’any 2010, en uns pressupostos participatius de l’Ajuntament de Terrassa la proposta més votada per els ciutadans va ser la creació d’un Parc Agroforestal a la ciutat, sent Terrassa llavors, una de les ciutats amb més metres quadrats d’espais verds per habitant. La ciutadania vol més, demana més. Ara aquest Parc Agroforestal ha vist com es convertirà en una anella verda que envoltarà tota la ciutat. Terrassa, com moltes altres ciutats, és important per el seu paper industrial en la història de Catalunya, però ja des de ben antic els seus entorns han estat un bon motor econòmic. Oliveres, ametllers, camps de blat i civada, farratge, horta
tradicional… Són conreus ben representats a tot el terme que ara es volen anar recuperant. Alzinars, rouredes, pinedes, un munt de fonts naturals, la plana agrícola, Sant Llorenç…
Qualsevol diria que es troba a pocs quilòmetres d’una gran ciutat.

Un ametller en floració a l'entorn proper de Terrassa. Foto: Francesc Muntada.

Podria seguir parlant (i força!) dels entorns de Terrassa, així com els de tantes i tantes altres ciutats però no tenim l’espai, ni és el moment adequat. Abans comentàvem aquesta necessitat de trepitjar terra i passejar sota l’ombra del bosc de moltes persones urbanes, doncs bé, pel que començo a veure, els espais verds urbans es queden petits. La gent surt a córrer i a passejar més enllà del ciment i les creacions artificials tot buscant l’aroma salvatge, i això els consistoris ho noten i són molts els que ja s’han posat a treballar. Un dels conceptes més estès és el de “Anella Verda”, que consisteix en la creació d’un programa de protecció local per protegir i donar a conèixer l’entorn natural d’una ciutat. En són exemples l’anella verda de Vic, Manresa, Sant Boi, Vitòria

La riera de Guardiola forma part de l'anella verda de Manresa.

El Parc del riu Zadorra, a l'anella verda de Vitòria.

També tenim les vies verdes, una xarxa de camins antics recuperats, que ens endinsen als entorns de grans poblacions. Camins fantàstics i molt recomanables per fer-los en bicicleta i amb tota la família. En primer lloc destaquen les vies verdes gironines, després també tenim les de Terra Alta, la de Sant Llorenç-Collserola, etc… Les vies verdes són transitades cada any per milers de ciutadans i són una molt bona oportunitat per apropar la natura a les persones, sobretot la natura que tenim més propera.

La via verda de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses

A Barcelona, el projecte de connexió del Parc de Collserola amb la ciutat, a través de setze corredors entre la muntanya i l’espai urbà, ofereix una magnífica oportunitat de relligar l’ambit urbà amb el seu entorn natural. Caldrà seguir la concreció de cada projecte, amb l’esperança que la seva execució representi una millora de l’hàbitat urbà, potenciant els seus valors socials, rurals i naturals. Tanmateix, a hores d’ara l’ombra d’una urbanització de l’espai natural pesa sobre el conjunt del projecte. Caldrà manternir-se a l’aguait per comprovar si les portes de Collserola es converteixen en una nova intrusió urbana al pulmó verd de l’àrea metropolitana, o pel contrari, els ambients naturals són convidats a recuperar part dels seus valors a la trama de la ciutat.

Us convido a tots a sortir de casa i visitar aquests espais tant propers a la vostra ciutat o també a implicar-vos en la millora d’aquests amb accions de voluntariat, estudi o, senzillament, a promoure iniciatives per a la seva protecció i divulgació dels valors naturals que s’hi amaguen, a tota la població. No és complicat, ja ho veureu, només heu de mirar una mica més enllà.

Jan Martínez
@janmartinez21

Celebrem Sant Jordi!

1 comentari

Avui, Diada de Sant Jordi, dia del llibre i la rosa, des de Natura Urbana us proposem participar d’una activitat a mig camí entre la tradició i la natura: us convidem a esmolar l’enginy per sintetitzar, amb menys de 140 caràcters, què representa per vosaltres la Diada d’avui i la seva relació amb les flors de la primavera. Us proposem l’etiqueta #naturbstj i per inspirar les vostres piulades, us deixem amb dos poemes d’Abril Florit, el darrer llibre d’en Celdoni Fonoll:

BIGNÒNIA
(Doxantha unguis-cati)

1
Arrapada a la paret,
l’ungla de gat, sempre verda,
ara de groc es vesteix
celebrant la primavera.

2
Quan ve Sant Jordi,
al verd parc Güell
garlandes grogues
als capitells.

Sant Jordi del 2011

Celdoni Fonoll. Abril florit. Valls: Cossetània Edicions, 2012.

BUGUENVÍL·LIES DEL PARC GÜELL
(Bougainvillea glabra)

Les buguenvíl·lies del parc
tenyeixen, sense peresa,
de porpra i un toc de verd
els rústecs murs gaudinians,
fent més clara la bellesa
d’aquell gran geni de Reus
i de Riudoms, el Baix Camp,
i la unió amb la terra
que fou dèria del seu art.

01.05.11

Celdoni Fonoll. Abril florit. Valls: Cossetània Edicions, 2012.

Cotxa fumada i Papallona llimonera, d’en Celdoni Fonoll

Deixa un comentari

Avui us presentem una col·laboració molt especial, la del cantant, recitador i poeta, Celdoni Fonoll. Autor molt prolífic i constant, la seva trajectòria ha estat reconeguda amb nombrosos premis discogràfics, amb el premi al compromís cultural i amb la Creu de Sant Jordi, que li fou lliurada l’any 1990. Darrerament versifica sobre plantes i animals, i els seus onze llibres dedicats al medi natural el converteixen en el nostre poeta de la biodiversitat. Convençut del valor de la natura urbana, ens ha volgut expressar el seu suport amb aquests versos. Moltes gràcies, Celdoni!

 

 

COTXA FUMADA
(Phoenicurus ochruros)

Parada en una antena
de televisió,
prop del terrat de casa
una cotxa fumada
sacseja cua i cos,
i es distreu fent volades
breus, entremaliades.

Embadalit la miro
a contrallum del roig
d’un ponent tardoral
serè, pausat, solemne.

Després d’uns quants intents,
ocellet cagadubtes,
tot d’una se n’ha anat
amb vol enjogassat
com si fes babarotes
al badoc que era jo.

Ves quina xica cosa
m’ha fet avui feliç!

Celdoni Fonoll


.

PAPALLONA LLIMONERA
(Gonepteryx cleopatra)

Quan el març t’ha despertada
de l’alta son de l’hivern
t’he vist, humil llimonera,
al capdamunt pel parc Güell
cercant, amb groga volada,
el nèctar de l’aladern.

Celdoni Fonoll, 15.03.12

Ecobarris

Deixa un comentari

La història de l’urbanisme contemporani a Catalunya és principalment una història de creixements¹, d’alt consum de sòl, esdevenint un dels motors fonamentals del creixement econòmic del país.

Tanmateix, el repte de l’urbanisme del nostre país i del conjunt d’Europa és el de seguir contribuint al progrés econòmic, sense obviar els requeriments de la sostenibilitat². El sòl s’ha d’entendre doncs com un recurs finit, amb un valor ambiental que determina la qualitat de vida, l’eficiència energètica, la cohesió social, etc. i no tan sols com a recurs econòmic.

L’ecobarri neix a partir d’aquests conceptes, emprant una estratègia d’integració dels valors naturals i rurals a les ciutats. Es materialitza inicialment en algunes ciutats del nord i centre d’Europa i esdevenen un exemple d’urbanisme sostenible pel desenvolupament d’àrees residencials.

El barri de Vauban, a Friburg (Alemanya)

El barri de BedZED, a Londres (Anglaterra)

El barri de Hammarby Sjöstad, a Estocolm (Suècia)

Mobilitat sostenible

El disseny d’aquests nous barris vetlla per una mobilitat sostenible, on l’ús del vehicle privat pugui minimitzar-se, a través d’una bona xarxa de transport públic, el foment de la bicicleta (carrils bici, aparcaments protegits, etc.), la proximitat dels serveis quotidians i sobretot prioritzant els vianants per davant d’altres modes de transport. D’aquesta forma es cerca alhora una millora de la cohesió social, convertint els carrers en espais d’ús públic compartits per persones enlloc de vehicles.

Reducció de consums d’energia i aigua

Al barri de E.V.A. Lanxmeer (Culemborg, Països Baixos), les aigües grises són depurades en un sistema de basses naturals i retornades a la capa freàtica.

La reducció del consum d’energia i d’aigua és un altre dels punts forts del disseny d’aquests barris. Més directament relacionat amb l’edificació que amb l’urbanisme, els edificis d’aquests nous barris cerquen materials i mecanismes que permetin gaudir del confort climàtic necessari, reduint el consum energètic i generant energia de proximitat pel propi consum. Així mateix, s’instal·len sistemes de reducció del consum d’aigua, reutilitzant aigües grises per a usos no de boca i l’aigua de pluja pel rec d’espais verds o la neteja de carrers.

Reducció de la generació de residus

En aquests barris sostenibles, la recollida selectiva és sistemàtica, però addicionalment, es creen espais destinats al compostatge que posteriorment permeten fertilitzar els amplis espais verds públics o privats dels que disposen aquestes àrees residencials.

Biodiversitat i connectivitat

Les cobertes vegetals dels edificis al barri de E.V.A. Lanxmeer fomenten la biodiversitat i són bons aïllants tèrmics.

És precisament la proporció d’espais verds i la integració amb l’entorn natural d’aquests barris, el que permet augmentar els valors de biodiversitat i de connectivitat funcional d’aquestes àrees urbanes. No són només els jardins públics i privats els que juguen aquests rols, sinó també els horts urbans i especialment la configuració de l’espai, respectant els principals elements naturals presents sobre el terreny, bé siguin rius, aiguamolls o boscos.

Implicació ciutadana

La implicació dels ciutadans que habiten els ecobarris és fonamental per a l’èxit d’aquestes iniciatives. De la dimensió participativa en depèn l’ús correcte dels mitjans de transport, de l’aigua, de l’energia, del reciclatge, fins i tot del disseny del barri, on en els millors casos, les veïns participen al costat dels tècnics en el disseny de les estructures bàsiques dels seus futurs barris. Es tracta doncs d’una ciutadania compromesa amb els valors de la sostenibilitat, que gaudeixen així d’una qualitat ambiental més d’acord amb les seves necessitats particulars.

Crítiques als ecobarris

Tanmateix, hom argumenta que el concepte d’ecobarri només és plenament aplicable a nous creixements urbans -amb el corresponent consum de sòl- o a reformes integrals d’espais urbans.Per això, el desenvolupament d’ecobarris a les ciutats, no ha de deixar en segon pla la necessària sostenibilitat de les trames urbanes consolidades, ni pel que fa als tècnics urbanistes, ni pel que fa a la voluntat política. És el conjunt de la ciutat el que necessita reformar-se, els pedaços no són suficients.En altres casos, l’etiqueta d’ecobarri és atribuïda a àrees residencials que no compleixen els preceptes urbanístics descrits anteriorment, cercant principalment rèdits econòmics o polítics i augmentant-ne la petjada ecològica per manca de determinats serveis (transport públic adient, sanitat, ensenyament, consum de proximitat, etc.).

 

A Europa, ja són nombrosos els ecobarris en funcionament. Aquests són alguns dels més coneguts:

A Catalunya, el barri de Llevant de Figueres, es troba aturat a l’espera de l’aprovació del nou POUM, mentre que el projecte pel barri de Vallbona de Barcelona, tot i ser presentat en diverses ocasions, tampoc es concreta.

Jordi Torallas
@jorditb


¹ Podeu comparar les fotografies aèries dels anys 1956-57 i 2010 al web de l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

²  La llei d’urbanisme de Catalunya incorpora, ja a l’article 3, el concepte de sostenibilitat com un dels eixos fonamentals de l’urbanisme.

Els peixos urbans

Deixa un comentari

Sovint es comenta que la gent viu d’esquenes al riu o a la riera, i més en espais urbans o periurbans, però no crec que sempre sigui així. Molts ciutadans utilitzen avui en dia els trams fluvials que creuen els nostres municipis com a eixos d’oci, ja sigui per passejar, per córrer o anar amb bicicleta, o fins i tot per sortir a “caçar” algun espàrrec, collir alguna herba o fins i tot per observar fauna.

De fet, jo encara recordo d’anar a la bassa del Canyà, zona profunda del riu Daró propera a la piscina municipal de La Bisbal d’Empordà, a fer una “banyota” amb els amics o a passejar-hi amb els monitors i joves de l’Esplai, mentre intentàvem pescar algun peixet amb una molla de pa i un volantí.

I és en aquest punt, en el del peixet, que m’agradaria centrar aquest article.

Quins peixos esperem observar en els nostres rius i rieres al seu pas pels municipis?; Sabem quins peixos hi viuen actualment?; Sabem quins peixos hi havia en un passat més o menys proper?; Quins nous peixos d’altres indrets hi estant arribant o hi poden arribar ben aviat, i com s’ho fan per arribar-hi?

Barb de muntanya (foto: Quim Carol)

Evidentment, la resposta a aquestes preguntes dependrà molt de quin municipi vivim
i del tipus de curs fluvial que tinguem… però és ben sabut que a la majoria de rius i
rieres catalanes en el seu tram mig hauríem de trobar un mínim de 3 espècies ben
representades: l’anguila (Anguila anguila), el barb de muntanya (Barbu meridionalis) i
la bagra (Squalius laietanus).

Truita comuna (foto: Quim Carol)

Aquestes tres espècies podrien anar acompanyades també de la bavosa de riu (Salaria fluviatilis), de la madrilla (Parachondrostoma miegii) o fins i tot de l’espinós (Gasterosteus aculeatus). Si ens trobem en zones de tram alt, amb més corrent, pendent i menor temperatura de l’aigua, potser estem més avesats a sentir parlar de les truites (Salmo trutta), que hi viuen juntament amb el barb cua-roig (Barbus haasi) o inclús amb el llop de riu (Barbatula quignardi).

Per contra, si el nostre poble o ciutat es troba proper al tram baix d’un curs fluvial segur que hem sentit a parlar d’espècies marines que suporten perfectament l’aigua dolça com són les llises (Liza sp.), o inclús hem vist pescadors a la captura de llobarros (Dicentrarchus labrax). A més, properes als trams baixos del riu podem trobar-hi llacunes litorals on hi viuen espècies greument amenaçades com el fartet (Aphanius iberus) o el samaruc (Valencia hispànica).

Totes aquestes espècies autòctones i algunes més (veure Taula 1) viuen en alguns dels nostres rius i rieres, i si les condicions de salubritat de l’aigua ho permeten, aspecte que ha millorat molt durant les darreres dècades, els podem trobar també en els trams que travessen les nostres ciutats. Evidentment, la modificació de molts trams fluvials en el seu pas per municipis, ja sigui per soterrament, canalització, cimentació de la llera, desaparició del bosc de ribera que aporta refugi amb les arrels… no afavoreix la presència d’aquestes espècies de peixos, però de ben segur que en zones periurbanes més naturalitzades mantenen unes certes poblacions amb prou bon estat.

Perca americana (foto: Gemma Urrea)

D’altra banda, on no trobarem pràcticament espècies autòctones serà en ambients fluvials fortament modificats com poden ser els embassaments, però tampoc en trams urbans poc o gens naturalitzats, on la majoria d’espècies de peixos són exòtiques o introduïdes provinents majoritàriament d’Europa, Amèrica del Nord o Àsia (veure Taula 2). Els motius de la introducció d’aquestes espècies són varis, i van des de les introduccions més històriques de carpa (Cyprinus carpio); passant per les introduccions d’espècies depredadores com la perca americana o black-bass (Micropterus slamoides) o el lluci (Esox lucius) afavorides en el seu moment per la pròpia administració amb o sense la petició de les societats de pesca esportiva; fins arribar a la introducció deliberada i sovint poc conscient d’exemplars d’aquaris per part de particulars com en el cas del misgurn (Misgurnus anguillicaudatus); o fins i tot degut a l’escapament involuntari d’alguns exemplars d’esturió siberià (Accipenser baerii) o altres espècies provinents de piscifactories.

Independentment del motiu de cadascuna d’aquestes introduccions, les espècies de peixos exòtics interaccionen directament amb els peixos autòctons, ja sigui mitjançant fenòmens de depredació, competència per aliment o espai, però també de forma indirecta a partir de la possible modificació de l’hàbitat, canvi en l’estructura tròfica o per introducció de paràsits o bacteris portadors de malalties infeccioses. Totes aquestes interaccions, poden provocar la disminució de les poblacions de peixos autòctons o fins i tot la pèrdua d’algunes espècies en determinats llocs i la conseqüent amenaça en la seva conservació.

Així doncs des de les nostres ciutats i pobles hauríem de mirar de donar valor als cursos fluvials que ens acompanyen, primer de tot intentant recuperar el màxim possible les condicions naturals de l’hàbitat (recuperació de substrat natural, bosc de ribera, qualitat de l’aigua…) i posteriorment afavorir i incentivar al ciutadà de gaudir al màxim possible d’aquest espai tant en aspectes d’oci i salut, com també des del punt de vista de l’educació ambiental i naturalista, facilitant-li informació detallada dels organismes vius que formen part d’aquest ambient tant ric en biodiversitat.

Així doncs, animo als lectors d’aquest bloc, a tots els seguidors de @naturaurbana i al públic en general, a aproximar-se als rius i rieres dels seus municipis i intentar observar i alhora investigar quina comunitat de peixos hi és present i si aquesta s’ha vist molt modificada els darrers anys per la introducció d’espècies exòtiques. I ja ho sabeu, seguim piulant #naturaurbana

Taula 1. Llistat de les espècies de peixos autòctons presents a Catalunya.
Nom comú Nom científic
 Llamprea de mar  Petromyzon marinus
 Esturió*  Acipenser sturio
 Guerxa  Alosa alosa
 Saboga  Alosa fallax
 Anguila  Anguilla anguilla
 Barb de l’Ebre  Luciobarbus graellsii
 Barb cua-roig  Barbus haasi 
 Barb de muntanya  Barbus meridionalis
 Madrilleta  Achondrostoma arcasii
 Madrilla  Parachondrostoma miegii 
 Gobi ibèric  Gobio lozanoi
 Barb roig  Phoxinus bigerri
 Bagra catalana  Squalius laietanus
 Bagra ibèrica  Squalius pyrenaicus
 Tenca  Tinca tinca
 Llopet ibèric  Cobitis calderoni
 Llopet de riu  Cobitis paludica 
 Llop de riu  Barbatula quignardi
 Fartet  Aphanius iberus
 Samaruc  Valencia hispanica
 Joell  Atherina boyeri
 Espinós  Gasterosteus gymnurus 
 Cavilat  Cottus hispaniolensis
 Bavosa de riu  Salaria fluviatilis 

* Espècie considerada pràcticament com a extingida a Catalunya

Taula 2. Llistat de les espècies de peixos exòtics presents a Catalunya segons la data
de la seva introducció.
Nom comú Nom científic Data d’introducció Distribució nativa Motiu de la introducció
Carpa Cyprinus carpio  Segle XVII Euràsia Ornament
Carpí Carassius auratus  Segle XVII Àsia Ornament
Truita irisada Oncorhynchus mykiss
 Segle XIX Amèrica del Nord Angling
Salvelí Salvelinus fontinalis  Segle XIX Amèrica del Nord Angling
Madrilleta vera Rutilus rutilus  1910-1913 Europa Millora dels estocs salvatges
Gardí Scardinius erythrophthalmus   1910-1913 Europa Millora dels estocs salvatges
Peix gat americà Ameiurus melas   1910-1913 Amèrica del Nord Millora dels estocs salvatges
Peix sol Lepomis gibbosus   1910-1913 Amèrica del Nord Millora dels estocs salvatges
Gambúsia Gambusia holbrooki  1921 Amèrica del Nord Control de mosquits (malària)
Lluci Esox lucius  1949 Europa Pesca esportiva
Perca americana Micropterus salmoides  1955 Amèrica del Nord Pesca esportiva
Peix mòmia Fundulus heteroclitus  1970-1973 Amèrica del Nord Alliberament d’Aquaris?
Silur Silurus glanis  1974 Europa Pesca esportiva
Perca Perca fluviatilis  1970-1979 Europa Pesca esportiva
Sandra Sander lucioperca  1970-1979 Europa Pesca esportiva
Alburnet Alburnus alburnus  1992 Europa Pesca esportiva per aliment
Esturió siberià Acipenser baerii  1995 Europa Escapada de granges
Brema blanca Abramis bjoerkna  1995 Europa Pesca esportiva per aliment
Peix gat puntejat Ictalurus punctatus  1995  Amèrica del Nord Escapada de granges
Fartet oriental Aphanius fasciatus  1997 Europa Alliberament d’Aquaris
Rasborra Pseudorasbora parva  2001 Àsia Alliberament d’Aquaris
Misgurn Misgurnus anguillicaudatus  2001 Àsia Alliberament d’Aquaris
Llop de riu italià Cobitis bilineata   2002 Europa Alliberament d’Aquaris
Brema Abramis brama  2004 Europa Pesca esportiva per aliment
Carpa herbívora Ctenopharyngodon idella  2005 Àsia Alliberament d’Aquaris?

Bibliografia

• BENEJAM, L., CAROL, J., BENITO GRANELL, J. & GARCÍA-BERTHOU, E. 2008. Les poblacions de peixos de la Tordera. p. 327-344 a BOADA, M., MAYO, S. & MANEJA, R. (eds.). Els sistemes socioecològics de la conca de la Tordera. ICHN. Barcelona. 541 p.

• CLAVERO, M. & GARCÍA-BERTHOU. 2006. Homogenization dynamics and introduction routes of invasive freshwater fish in the Iberian Peninsula. Ecological Applications. 16. 2313-2324.

• DOADRIO, I. (ed.). 2001. Atlas y libro rojo de los peces continentales de España. CSIC i Ministerio de Medio Ambiente. Madrid. 374 p.

• DURAN, S. 2005. Records de les repoblacions de peixos a l’estany de Banyoles. Ajuntament de Banyoles. 122 p.

• ELVIRA, B. & ALMODÓVAR, A. 2001. Freshwater fish introduction in Spain: facts and figures at the beginning of the 21 st century. Journal of Fish Biology. 59, Suplement A. 323-331.

• GARCÍA-BERTHOU, E., BOIX, D. & CLAVERO, M. 2007. Non-indigenous animal species naturalized in Iberian inland wàters. In: GHERARDI, F. (ed.), Biological invaders in inland wàters profil·les, Distribution, and threats, pp. 123-140. Invading Nature: Springer Series in Invasion Ecology. Springer, Dordrecht, Netherlands.

•  GARCÍA-BERTHOU, E., ALCARAZ, C., BENEJAM, L., BENITO, J., CAROL, J., FAGGIANO, L., SANTOS, A.F.G.N. & SANTOS, L. N. 2009. L’impacte ecològic dels peixos introduïts a Catalunya. L’Atzavara. 18. 25-29.

• KOTTELAT, M. & FREYHOF, J. 2007. Handbook of European freshwater fishes. Kottelat, Cornol, Switzerland and Freyhof, Berlin, Germany. 646 p.

• POU-ROVIRA, Q., ALCARAZ, C., FEO, C., ZAMORA, L., VILA-GISPERT, A., CAROL, J., GARCÍA-BERTHOU, E. & MORENO-AMICH, R. 2004. Els peixos. p. 71-85 a QUINTANA, X. & MARÍ, M. (eds.). Els aiguamolls del Baix Ter. Papers del Montgrí. 23. 191 p. Torroella de Montgrí.

• POU, Q., CLAVERO, M. & ZAMORA, L. 2007. Els peixos de les Gavarres i entorns. Biblioteca Lluís Esteva. 5. 135 p.

• QUERAL, J.M. & BORRERO, J.M. 1999. Peixos, amfibis i plantes aquàtiques del Delta de l’Ebre. Parc Natural del Delta de l’Ebre. 174 p.

Quim Carol
@quimcarol

Piuladors matinals

Deixa un comentari

Quan érem petits, els estius duraven molt, es feien gairebé interminables. Probablement perquè, quan som petits, el temps passa més lentament; però també perquè abans les vacances familiars eren més llargues. Tan llargues, que en un sol estiu podíen succeir-se diferents llocs d’estiueig: aquí amb els avis, allà amb uns tiets, a casa d’uns amics… Un dels meus llocs d’estiueig era la casa dels avis en un poblet de l’Alt Empordà. Allà vaig viure una experiència que ara recordo amb altres ulls. Passa sovint, això, amb els records d’infància…

De bon matí ens exclamàvem, tot esmorzant a la cuina, de com ens havien despertat els ocells. Al pis de la ciutat això era impensable. Però allà, gairebé al mig del camp, a trenc d’alba esclatava una piuladissa eixordadora, que entrava per les finestres amb una força desconeguda per als pobres urbanites de vacances. Fins i tot a algun tiet li molestava no poder dormir més estona, per culpa d’aquests despertadors amb ales. No va arribar a denunciar-los, com ha passat en alguns llocs amb els galls matiners o les campanes centenàries: tot quedava en una rondinada amb cafè amb llet.

Pardal comú.

Passats els anys, vaig descobrir que aquests piuladors matinals eren pardals comuns, que no és el mateix que simples pardals. Se’ls diu comuns per a distingir-los dels altres pardals, com el xarrec o el roquer. Tot amb tot, això de comú li escau força: ja ho diu el nom científic, Passer domesticus, que ve a ser “ocell casolà”. Els pardals comuns són ben normals, quotidians, tan de pis com jo, però no vulgars. Tenia un amic que sempre va considerar injust l’adjectiu “vulgar” afegit al nom d’una espècie, perquè és com si la menystingués. L’oreneta, per exemple, de vulgar no en té res. És un ocell popular, il·lustre, que a la literatura marca el pas del temps. La pobre Hirundo rustica ha sortit perdent en la traducció catalana, el castellà l’ha tractat una mica millor…

Però deixem les digressions lingüístiques i tornem al tema. Anys més tard, recordant aquests matins d’infància, me’n vaig adonar que a les ciutats els ocells també piulen de bon matí. Ara hi ha menys pardals, és veritat, però encara es lleven d’hora i piulen fort. No són els únics. He passat alguns anys amb una merla matinera saludant el dia (i de vegades fent festa a la nit, que les merles dormen poc, em penso). Els coloms, sobre tot a la primavera, ens poden treure la son de les orelles amb massa insistència i tot. I podríem ampliar la llista, amb ocells ben diferents segons la ciutat o el barri. Amb una mica d’atenció (i de sort: no tots tindrem arbres o jardins a la vora, o un carrer silenciós), podem percebre aquestes piulades urbanes amb facilitat. Això sí, ajuda força tenir la finestra una mica oberta: a la primavera i a l’estiu tindrem més possibilitats de fer-ho. Seria bonic (però no sempre pràctic, en això dono la raó al meu tiet) despertar-se amb els ocells en comptes de despertador. El problema és que llavors l’hora la decideixen ells. Sense haver sentit en Guardiola, diria que ells es lleven sempre d’hora, ben d’hora…
Ramon Homs
@ramonhoms

Natura urbana a Volpelleres (Sant Cugat del Vallès)

3 comentaris

Situació del solar de Volpelleres.

Recordo les vinyes i el color terrós de les seves fulles durant la tardor. Recordo que des de l’estació de Mira-sol teníem una vista privilegiada de tots aquells camps. Us parlo de fa més de deu anys. Ara aquelles vinyes ja no hi són, tampoc els aligots ni els xoriguers, ara són els pisos i els locals comercials els nous ocupants d’aquest territori, un territori que, tot i els canvis radicals que ha suportat, encara guarda alguns vestigis dels seus antics habitants.
Fa cosa de poc més d’un any, vaig anar a visitar el pis d’un familiar al nou barri de Volpelleres (Sant Cugat). Probablement, aquest barri és la insígnia de la bombolla immobiliària al Vallès, un lloc on s’hi han construït milers d’habitatges i locals, molts dels quals, actualment, resten deshabitats. A Volpelleres també hi trobem molts solars, uns solars que, segurament, eren els últims de la cua i que la crisi ha deixat tal i com estaven fa uns anys.

El solar de Volpelleres

Un cop vaig arribar a Volpelleres, em va agradar veure-hi alzines i arbres autòctons als seus espais verds; també m’alegrà la vista trobar un hort al pati de l’escola del barri i moltes plaques solars a tots els edificis. Pocs metres més enllà hi havia un descampat. Vaig fer un cop d’ull sense esperança de descobrir-hi res de nou i el primer que em va sobtar va ser trobar-hi un conill. Sí, sí, un conill de bosc, un dels descendents d’aquells conills que campaven per els antics terrenys vinícoles i un supervivent de la maleïda mixomatosi, una greu malaltia que va deteriorant l’animal fins a provocar-li la mort. Ell era allà, envoltat de pisos, i jo, plantejant-me amb “Mirant cel i terra” i alguns caçadors una reintroducció del conill als fantàstics prats de farratge del Pla de corts, al pre-pirineu català. Quines coses que té la natura, oi? Un xoriguer va sobrevolar el solar, un rapinyaire que encara és fàcil d’observar a Volpelleres però no tant com abans. Al solar hi creixen plantes herbàcies, com la dent de lleó, també anomenada pixallits, que com bé diu el seu nom, té propietats diürètiques. També hi havia algunes gramínies com el blat bord o la canya, i altres espècies com l’enciam bord, el lletsó i tantes altres que m’oblido. Sovint caiem en l’error d’anomenar aquestes plantes “males herbes”: de vegades, a la societat urbana tenim la tendència a relacionar un bon jardí com un lloc on hi tenim una fantàstica catifa verda perfectament tallada. Efectivament, queda força bonic, però perdem en biodiversitat. Les “males herbes” són biodiversitat i acullen una gran varietat d’insectes, per tant, no les hauríem de menystenir. Moltes d’aquestes plantes, a més a més, van carregades de menjar que servirà a algunes espècies d’ocells: per exemple, no és estrany trobar-hi gafarrons fent acrobàcies damunt la seva delicada tija, tot alimentant-se de llavors.

El solar de Volpelleres

En aquell solar també hi havia uns bassals. Després d’uns dies de pluja, l’aigua havia quedat acumulada al mig de l’espai, però en aquell moment no hi vaig donar gaire importància. No va ser fins ben entrada la nit quan, ja al carrer, em va cridar l’atenció el cant d’un grup de granotes verdes. Vaig dirigir-me cap el solar i efectivament, eren allà. Poc més de dos metres quadrats d’aigua, enmig d’aquell ambient tan urbanitzat, els van servir per realitzar una de les seves funcions vitals, l’aparellament. Però la sorpresa va ser màxima quan, amb un simple moviment de nuca, vaig observar entre els meus peus com un exemplar de Gripau comú, intentava sortir d’aquell tancat. Quines coses té la natura!
Allà mateix al costat de casa, una mica de terra i uns pocs litres d’aigua es converteixen en un petit, però alhora, gran i bonic ecosistema. Ja coneixeu doncs, un altre lloc on descobrir #naturaurbana. Els parcs i jardins, les fonts naturals, l’aire… i ara també els solars. Els que ho diuen, tenen tota la raó: la natura, és molt sàvia.

Jan Martínez
@janmartinez21

Resum del 2n Congrés de Comunicació Ambiental. Girona. 24-25 de febrer de 2012.

Deixa un comentari

El passat divendres 24 i dissabte 25 de febrer es va celebrar a la Casa de Cultura de Girona el 2n Congrés de Comunicació Ambiental sota el lema “Love is in the earth” i amb l’objectiu d’analitzar com es poden aplicar a la difusió ambiental les noves tecnologies i les xarxes socials.

Tot i que durant la presentació del Congrés podia donar la sensació que l’organització anava íntegrament comandada pel Centre per a la Sostenibilitat Territorial (CST), en l’acreditació d’inscripcions un mateix podia observar el logotip d’un munt d’entitats, institucions i també de petites empreses que co-organitzaven o col·laboraven en el bon desenvolupament de l’acte.

Durant els parlament oficials, van intervenir amb més o menys encert el primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Girona, Jordi Fàbrega, el del delegat gironí de Territori i Paisatge, Josep Terradellas, que va sorprendre al públic amb una curiosa i alhora interessant intervenció sobre l’economia dels països de l’Europa de l’est posant com exemple el monocultiu del cotó i la pèrdua de varietats de color d’aquesta planta a l’Ubezjistan. Per acabar intervingué el president del CST, Àlex Casademunt, que va llegir una mena de manifest en pro de la cultura de la sostenibilitat.

Posteriorment a la presentació oficial, el periodista Oriol Lladó realitzà una ponència sota el títol Comunciació Ambiental en temps de xarxes, recalcant l’oportunitat que ens ofereixen les noves tecnologies per tal d’arribar a un públic més ampli i divers, encara que això ens pugui arribar a generar un xic d’estrès. A més va fer un repàs dels canvis econòmics, polítics i culturals que generen les xarxes socials, i va comentar que aquestes provoquen més complicitats als ciutadans que el mitjans de comunicació tradicionals, més freds i distants. A molts dels més de 100 assistents presents a la sala ens va cridar l’atenció la necessitat de tenir un bon pla de comunicació o revisar l’existent, ja que avui en dia la pregunta “tens web?” s’està substituint per si “tens app?” (aplicacions per a mòbils!!!), però en realitat molts encara estem pensant en si “tens mail?” o si “tens telèfon?” i aprofitàvem els descansos per  intercanviar-nos targetes pels passadissos.

Després de la bona ponència de l’Oriol, que ens recordava finalment la fractura digital nord-sud, i d’una més que correcte pausa-cafè, vam passar a escoltar amb atenció diferents experiències 2.0 en comunicació ambiental, on contrastaven algunes inversions potents com la de la WWF 50 aniversari i el seu exèrcit de pandes virtuals, el Portal Biodiversia o el Moviment R, estranyament desconegut per alguns assistents relacionats amb el tema, enfront accions més modestes com el Viu la Terra, presentada amb frescor i sinceritat, o el projecte educatiu de la Televisió dels Residus.

Després del fantàstic dinar amb productes de la terra i de proximitat, els assistents ens vam repartir en diferents Tertúlies: Webs i blogs; Xarxes Social; Vídeo per internet; Dispositius mòbils, aplicacions i geoposicionament. Personalment, vaig anar a la de webs i blogs coordinada per Ramon Bartomeus (iWith.org), on vam acabar parlant també de xarxes socials després de fer un repàs de la necessitat d’implementar el 2.0 en les nostres entitats…

Posteriorment, vam passar al Speaker’s corner on per grups d’assistents vam poder presentar-nos i intercanviar informació sobre els nostres projectes personals i la importància que hi té o volem que hi tingui el 2.0.

Més fluixos van quedar els darrers actes de la jornada com l’Aparador de Projectes, limitat a una parell de taules amb tríptics, targetes i algun cartell i ja pocs assistents voltant per la sala. I també la visualització del film La guerra por otros medios al cinema Truffaut, definida per un dels assistents com a molt interessant, colpidora i com exemple de que la informació és poder.

Així doncs, un bon primer dia de Congrés on va quedar palesa la manca generalitzada de plans estratègics de comunicació per part dels assistents, la potencialitat de l’ús de les xarxes socials i de les noves tecnologies en la comunicació ambiental i alhora la necessitat de molts assistents de desvirtualitzar contactes i seguir fent xarxa.

El segon dia de Congrés, es va basar exclusivament en la participació per part de cada assistent de dos Tallers a escollir entre diverses temàtiques innovadores i relacionades amb les noves tecnologies com són el branding social; posicionament de les nostres webs; geolocalització i aplicacions; captació de fons; nous formats de vídeo; disseny i creativitat en espais interactius. Aquests tallers van esdevenir més ponències o xerrades per part del coordinador en qüestió, que no pas un intercanvi d’experiències o manipulació d’algun element tecnològic. De totes maneres la sensació general fou de satisfacció i de nou la majoria d’assistents aprofitaren els descansos per continuar desvirtualitzant contactes i intercanviar opinions.

Personalment crec que va ser un molt bon Congrés, amb una excel·lent organització i convertint-se en un espai idoni per permetre a tots els assistents emportar-se un munt de noves idees, reptes, reflexions, opinions, nous contactes… i per sobre de tot, eines per avaluar la millor estratègia per tal d’aplicar les noves tecnologies i les xarxes socials en la millora de la comunicació ambiental dins les nostres entitats, empreses o projectes personals, i així aprofitar el valor afegit que de ben segur ens poden aportar.

Moltes gràcies als organitzadors i com no als assistents, i molt especialment als que a través del hastag #2cca van permetre el seguiment en temps real del 2n Congrés de Comunicació Ambiental, i alhora m’han refrescat i aportat idees per aquest resum.

Quim Carol
@quimcarol

Older Entries Newer Entries

%d bloggers like this: