Més enllà de la gran ciutat

Cada vegada són més les administracions locals que tenen interès per el patrimoni natural d’una ciutat, o més ben dit, del conjunt del terme municipal. La societat urbana en la que estem immersos necessita del medi ambient per viure, necessita veure-hi vida! Els grans parcs urbans, la proliferació de petites zones verdes, l’arbrat dels carrers, i fins i tot, la inclusió d’alguns arbustos i flors són exemples d’aquesta necessitat creixent que tant desitgem encara que no ens n’adonem. A pesar de tot, sembla que no en tenim prou.

Els camps propers a Terrassa. Foto: Francesc Muntada.

L’any 2010, en uns pressupostos participatius de l’Ajuntament de Terrassa la proposta més votada per els ciutadans va ser la creació d’un Parc Agroforestal a la ciutat, sent Terrassa llavors, una de les ciutats amb més metres quadrats d’espais verds per habitant. La ciutadania vol més, demana més. Ara aquest Parc Agroforestal ha vist com es convertirà en una anella verda que envoltarà tota la ciutat. Terrassa, com moltes altres ciutats, és important per el seu paper industrial en la història de Catalunya, però ja des de ben antic els seus entorns han estat un bon motor econòmic. Oliveres, ametllers, camps de blat i civada, farratge, horta
tradicional… Són conreus ben representats a tot el terme que ara es volen anar recuperant. Alzinars, rouredes, pinedes, un munt de fonts naturals, la plana agrícola, Sant Llorenç…
Qualsevol diria que es troba a pocs quilòmetres d’una gran ciutat.

Un ametller en floració a l'entorn proper de Terrassa. Foto: Francesc Muntada.

Podria seguir parlant (i força!) dels entorns de Terrassa, així com els de tantes i tantes altres ciutats però no tenim l’espai, ni és el moment adequat. Abans comentàvem aquesta necessitat de trepitjar terra i passejar sota l’ombra del bosc de moltes persones urbanes, doncs bé, pel que començo a veure, els espais verds urbans es queden petits. La gent surt a córrer i a passejar més enllà del ciment i les creacions artificials tot buscant l’aroma salvatge, i això els consistoris ho noten i són molts els que ja s’han posat a treballar. Un dels conceptes més estès és el de “Anella Verda”, que consisteix en la creació d’un programa de protecció local per protegir i donar a conèixer l’entorn natural d’una ciutat. En són exemples l’anella verda de Vic, Manresa, Sant Boi, Vitòria…

La riera de Guardiola forma part de l'anella verda de Manresa.

El Parc del riu Zadorra, a l'anella verda de Vitòria.

També tenim les vies verdes, una xarxa de camins antics recuperats, que ens endinsen als entorns de grans poblacions. Camins fantàstics i molt recomanables per fer-los en bicicleta i amb tota la família. En primer lloc destaquen les vies verdes gironines, després també tenim les de Terra Alta, la de Sant Llorenç-Collserola, etc… Les vies verdes són transitades cada any per milers de ciutadans i són una molt bona oportunitat per apropar la natura a les persones, sobretot la natura que tenim més propera.

La via verda de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses

A Barcelona, el projecte de connexió del Parc de Collserola amb la ciutat, a través de setze corredors entre la muntanya i l’espai urbà, ofereix una magnífica oportunitat de relligar l’ambit urbà amb el seu entorn natural. Caldrà seguir la concreció de cada projecte, amb l’esperança que la seva execució representi una millora de l’hàbitat urbà, potenciant els seus valors socials, rurals i naturals. Tanmateix, a hores d’ara l’ombra d’una urbanització de l’espai natural pesa sobre el conjunt del projecte. Caldrà manternir-se a l’aguait per comprovar si les portes de Collserola es converteixen en una nova intrusió urbana al pulmó verd de l’àrea metropolitana, o pel contrari, els ambients naturals són convidats a recuperar part dels seus valors a la trama de la ciutat.

Us convido a tots a sortir de casa i visitar aquests espais tant propers a la vostra ciutat o també a implicar-vos en la millora d’aquests amb accions de voluntariat, estudi o, senzillament, a promoure iniciatives per a la seva protecció i divulgació dels valors naturals que s’hi amaguen, a tota la població. No és complicat, ja ho veureu, només heu de mirar una mica més enllà.

Jan Martínez
@janmartinez21

Ecobarris

La història de l’urbanisme contemporani a Catalunya és principalment una història de creixements¹, d’alt consum de sòl, esdevenint un dels motors fonamentals del creixement econòmic del país.

Tanmateix, el repte de l’urbanisme del nostre país i del conjunt d’Europa és el de seguir contribuint al progrés econòmic, sense obviar els requeriments de la sostenibilitat². El sòl s’ha d’entendre doncs com un recurs finit, amb un valor ambiental que determina la qualitat de vida, l’eficiència energètica, la cohesió social, etc. i no tan sols com a recurs econòmic.

L’ecobarri neix a partir d’aquests conceptes, emprant una estratègia d’integració dels valors naturals i rurals a les ciutats. Es materialitza inicialment en algunes ciutats del nord i centre d’Europa i esdevenen un exemple d’urbanisme sostenible pel desenvolupament d’àrees residencials.

El barri de Vauban, a Friburg (Alemanya)

El barri de BedZED, a Londres (Anglaterra)

El barri de Hammarby Sjöstad, a Estocolm (Suècia)

Mobilitat sostenible

El disseny d’aquests nous barris vetlla per una mobilitat sostenible, on l’ús del vehicle privat pugui minimitzar-se, a través d’una bona xarxa de transport públic, el foment de la bicicleta (carrils bici, aparcaments protegits, etc.), la proximitat dels serveis quotidians i sobretot prioritzant els vianants per davant d’altres modes de transport. D’aquesta forma es cerca alhora una millora de la cohesió social, convertint els carrers en espais d’ús públic compartits per persones enlloc de vehicles.

Reducció de consums d’energia i aigua

Al barri de E.V.A. Lanxmeer (Culemborg, Països Baixos), les aigües grises són depurades en un sistema de basses naturals i retornades a la capa freàtica.

La reducció del consum d’energia i d’aigua és un altre dels punts forts del disseny d’aquests barris. Més directament relacionat amb l’edificació que amb l’urbanisme, els edificis d’aquests nous barris cerquen materials i mecanismes que permetin gaudir del confort climàtic necessari, reduint el consum energètic i generant energia de proximitat pel propi consum. Així mateix, s’instal·len sistemes de reducció del consum d’aigua, reutilitzant aigües grises per a usos no de boca i l’aigua de pluja pel rec d’espais verds o la neteja de carrers.

Reducció de la generació de residus

En aquests barris sostenibles, la recollida selectiva és sistemàtica, però addicionalment, es creen espais destinats al compostatge que posteriorment permeten fertilitzar els amplis espais verds públics o privats dels que disposen aquestes àrees residencials.

Biodiversitat i connectivitat

Les cobertes vegetals dels edificis al barri de E.V.A. Lanxmeer fomenten la biodiversitat i són bons aïllants tèrmics.

És precisament la proporció d’espais verds i la integració amb l’entorn natural d’aquests barris, el que permet augmentar els valors de biodiversitat i de connectivitat funcional d’aquestes àrees urbanes. No són només els jardins públics i privats els que juguen aquests rols, sinó també els horts urbans i especialment la configuració de l’espai, respectant els principals elements naturals presents sobre el terreny, bé siguin rius, aiguamolls o boscos.

Implicació ciutadana

La implicació dels ciutadans que habiten els ecobarris és fonamental per a l’èxit d’aquestes iniciatives. De la dimensió participativa en depèn l’ús correcte dels mitjans de transport, de l’aigua, de l’energia, del reciclatge, fins i tot del disseny del barri, on en els millors casos, les veïns participen al costat dels tècnics en el disseny de les estructures bàsiques dels seus futurs barris. Es tracta doncs d’una ciutadania compromesa amb els valors de la sostenibilitat, que gaudeixen així d’una qualitat ambiental més d’acord amb les seves necessitats particulars.

Crítiques als ecobarris Tanmateix, hom argumenta que el concepte d’ecobarri només és plenament aplicable a nous creixements urbans -amb el corresponent consum de sòl- o a reformes integrals d’espais urbans.Per això, el desenvolupament d’ecobarris a les ciutats, no ha de deixar en segon pla la necessària sostenibilitat de les trames urbanes consolidades, ni pel que fa als tècnics urbanistes, ni pel que fa a la voluntat política. És el conjunt de la ciutat el que necessita reformar-se, els pedaços no són suficients.En altres casos, l’etiqueta d’ecobarri és atribuïda a àrees residencials que no compleixen els preceptes urbanístics descrits anteriorment, cercant principalment rèdits econòmics o polítics i augmentant-ne la petjada ecològica per manca de determinats serveis (transport públic adient, sanitat, ensenyament, consum de proximitat, etc.).

 

A Europa, ja són nombrosos els ecobarris en funcionament. Aquests són alguns dels més coneguts:

• Vikki a Helsinki, Finlàndia (més informació, en anglès)
• Hammarby Sjöstad a Estocolm, Suècia (més informació, en suec i anglès)
• EVA Lanxmeer a Colemburg, Països Baixos (més informació, en holandès)
• BedZED a Londres, Angalterra (més informació, en anglès)
• Vauban a Friburg, Alemanya (més informació, en alemany i anglès)

A Catalunya, el barri de Llevant de Figueres, es troba aturat a l’espera de l’aprovació del nou POUM, mentre que el projecte pel barri de Vallbona de Barcelona, tot i ser presentat en diverses ocasions, tampoc es concreta.

Jordi Torallas
@jorditb

---

¹ Podeu comparar les fotografies aèries dels anys 1956-57 i 2010 al web de l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

²  La llei d’urbanisme de Catalunya incorpora, ja a l’article 3, el concepte de sostenibilitat com un dels eixos fonamentals de l’urbanisme.