Pàgina d'inici

El xoriguer, al cel i els teulats de Terrassa

Deixa un comentari

Camps de conreu, Sant Llorenç del Munt, el Montseny, el riu Ripoll, els espais urbans… Tots són ecosistemes del nostre Vallès. A cadascun hi podem descobrir una sèrie d’elements naturals que de ben segur, ens poden sorprendre. Hi trobem una comunitat natural que ha anat suportant els canvis que, al llarg dels anys, han anat transformant el territori. Algunes joies naturals s’han perdut, i altres sembla que s’han anat recuperant: és el cas del Xoriguer comú, a la ciutat de Terrassa.

Un xoriguer i la seva pollicada. Foto: Dani Morcillo.

El Xoriguer comú o gros (Falco tinunnculus), és un petit falcó de la mida d’una tórtora. Té les ales estretes i punxegudes i la cua llarga. El mascle i la femella són força diferents: el mascle té el cap i la cua de tons grisos i la resta del cos d’un color terrós, en canvi, en la femella desapareixen aquests tons grisos i la fan tota marronosa. Els Xoriguers solen viure en espais oberts, però com veurem, també habita espais urbans. A vegades el podem observar fent “l’aleta”, un cop ha descobert la presa es queda suspès a l’aire amb les ales obertes i la cua ben estesa fins que decideix llençar-s’hi, és un comportament molt típic de l’animal. Nia a les cingleres o a forats d’edificis com ara ermites o cases de pagès.

Segons explica Vicenç Bros al llibre La Fauna del Vallès Occidental, el Xoriguer era una espècie realment escassa durant la dècada del 70. En aquelles èpoques no era estrany trobar excrements d’Òliba a les Esglésies de Sant Pere o trobar-se un bonic eriçó a l’actual Parc de Vallparadís. Terrassa ha canviat molt, i el seu entorn també. Els canvis que han anat patint les diverses ciutats al llarg dels últims anys, ha creat un nou ecosistema: l’urbà. Integrat per coloms, pardals, garses i altres ocells menuts. Arbres i arbustos d’origen exòtic, han omplert els carrers i les zones verdes, provocant l’abandó a la vegetació autòctona enmig de les zones urbanes.

A les grans ciutats hi solen haver plagues de coloms o de rates a causa de la escassa presència de predadors. La natura ho domina tot, i a vegades ens aporta canvis dignes d’observar. Terrassa, com moltes altres ciutats, té una gran població de coloms i periòdicament l’ajuntament realitza diverses batudes per reduir el nombre d’exemplars d’aquesta espècie, però sembla que aquesta no és la solució. Un d’aquests canvis que ha aportat la natura a la ciutat de Terrassa és l’arribada del Xoriguer. Viu, cria i s’alimenta al centre de la ciutat i és del tot normal veure’l en ple vol, tot passejant.

Una de les curiositats d’aquest ocell, la troben en la seva alimentació. Es podria dir que el centre de Terrassa no disposa de gaires llagostes o ratolins, i tampoc tenim tantes sargantanes com voldríem… La naturalesa és molt sàvia, i el Xoriguer també. S’ha adaptat a l’entorn, i gairebé un total de la seva alimentació la formen els coloms. Visitant la zona de cria (el centre mateix de la ciutat) he pogut observar diverses plomes i ossos que ens demostren que el Xoriguer també pot caçar coloms. Les egagròpiles (boles de pèl regurgitades amb aliment no digerit) ens poden donar informació sobre quines són les altres preses del Xoriguer. També el podem trobar alimentant-se de rat-penats. No és difícil veure’l un vespre de setembre empaitant ratapinyades a la piscina de Vallparadís.

Actualment tenim assegurades dues temporades de cria: l’any 2010 i 2011. Aquest any, n’han nascut tres petits que probablement ocuparan altres territoris d’aquest món, o potser la teva ciutat. Els Xoriguers del centre de Terrassa no són l’única parella censada ja que en els entorns de la ciutat se n’ha trobada una altra que també hi podria haver criat. El Xoriguer s’ha convertit en un gran controlador natural a la ciutat de Terrassa, encapçalant la cadena alimentària.

La seva zona de nidificació era molt freqüentada per coloms, la qual cosa comportava una gran quantitat d’excrements que van provocar el deteriorament del teulat de l’habitatge. La presencia del Xoriguer en temporada de cria els ha fet marxar de la zona i abandonar-la, definitivament, com a espai de nidificació. Com podeu veure, el Xoriguer és un aliat de l’home vagi on vagi.

La natura urbana va agafant protagonisme i l’equilibri que hi ha a qualsevol entorn natural, també s’està exercint, a les gran ciutats. Benvolguts lectors, les nostres ciutats amaguen més del que ens pensem. Orenetes, falciots i ballesters, mallerengues, pardals, cueretes, rat-penats, sargantanes… Tots ells són probablement, una part dels antics propietaris d’aquell territori que ara nosaltres hem ocupat per viure-hi. Faríem bé de tenir-los presents en totes les nostres accions. Que visquem a les ciutats, no ens priva de conservar la natura, ni tampoc de gaudir-la. Apropeu-vos-hi i comproveu-ho vosaltres mateixos.

Jan Martínez
@janmartinez21

El Parc de Vallparadís de Terrassa

Deixa un comentari

Vallparadís 1

Un sector enclotat del Parc, adient per la observació de caderneres

La vida a les ciutats seria menys suportable si no tinguessin espais naturals com el que trobem a Terrassa. El Parc de Vallparadís és una gran zona verda que travessa la ciutat de nord a sud, transformant el torrent i els terrenys de l’antiga Quadra de Vallparadís en un espai net i transitable, convertint-lo en un oasi verd al mig de la ciutat.

El Parc comença a les Esglésies de Sant Pere, un conjunt d’Esglésies romàniques d’un gran interès arquitectònic i on hi havia criat un rapinyaire nocturn molt conegut, l’ Òliba. A aquesta zona hi trobem la major part d’espècies vegetals autòctones que observarem al llarg del recorregut, un fet que s’explica per la poca transformació que ha rebut aquesta espai en concret. Són moltes les espècies que s’alimenten dels fruits de l’alzina (els aglans), dels pinyons del pi o de les baies de l’heura, una bonica planta enfiladissa. En aquesta zona, hi neix una font natural anomenada Font del Rossinyol i aquí mateix comença el riuet que ens acompanyarà durant tot el camí, on és molt habitual trobar-hi ocells bevent o fent-se un bany.
Mapa del Parc de VallparadísEn aquest riuet hi podeu trobar la vegetació típica d’aiguamolls (lliri groc i canyís) i també algunes espècies animals més representatives de les zones aquàtiques. El riu desemboca a diverses basses però segueix el seu camí fins el llac. En una d’aquestes basses, hi cria el Tòtil, un amfibi que durant molts capvespres es delata amb el seu cant d’un to agut que sona cada tres segons, aproximadament. Arribem al Castell de la Cartoixa. La fortificació, encara visitable, dels antics monjos cartoixans propietaris de les terres que ara ocupa Vallparadís. Seguim el nostre itinerari i la quantitat d’ocells observats en poca estona pot superar la vintena d’espècies, tranquil·lament. El verd hi és molt present, però és quan passem per sota el pont del Passeig quan notem que el disseny del parc canvia. Les últimes obres dels Ferrocarrils han transformat l’espai i molts arbres encara estan en vies de creixement (i així estaran fins que els hi permetin).

Vallparadís 2

El Parc de Vallparadís presenta diferents ambients on es poden observar nombroses espècies de flora i fauna.

Una gran plaça i un parc infantil fan d’aquella antiga zona hortícola (l’Horta dels Frares) un espai on el ciment, ara sí hi és més present, trenca una mica amb la pau que havíem viscut moments abans. Uns metres més enllà, arribem al llac de Vallparadís. És aquí on desemboca el riuet que hem anat vorejant. En aquest llac hi conviu una família de Polles d’aigua amb tortugues de Florida, peixos domèstics i altres espècies invasores introduïdes per algunes persones amb falta de sensibilitat. Si us agraden els arbres i teniu especial interès en les espècies de tot el món, el recorregut que ens queda us agradarà força. Els roures, les alzines, els faigs, els cirerers, el llorer… desapareixen i arriba l’om de Sibèria (sí, sí, de Sibèria!), el canyís del Japó i altres arbres nord-americans que no s’assemblen gaire als que podem trobar a la molt estimada pels terrassencs, muntanya de Sant Llorenç.

S’hi identifiquen dos ecosistemes diferents en tot el parc. Un és l’aquàtic, sens dubte. El riuet, el llac i les diferents fonts i basses aporten vida i una gran varietat de fauna a Vallparadís. L’altre el boscà, bosc que degut a la gran varietat d’espècies de diferents ambients, no sabria classificar. Dóna aliment i refugi a la fauna que hi habita i crea un paisatge totalment oposat al típicament urbà.

Són més de 300.000 m2 d’espai verd, on la ciutadania i la natura interactuen i on podem observar més de 30 espècies d’ocells durant l’any i una seixantena d’arbres i arbustos diferents. Us recomano una passejada amb tots els sentits ben oberts ja que aquesta és la manera de gaudir veritablement del Parc i encara més recordant que som al centre mateix d’una, ciutat!

Jan Martínez
@janmartinez21

%d bloggers like this: