Pàgina d'inici

Celebració del dia mundial de les zones humides al Parc de Diagonal Mar

Deixa un comentari

Des d'un dels turons, s'observa una de les basses secundàries del Parc, amb alts edificis al fons escènic.

Dissabte dia 4 de febrer #naturaurbana celebrava el dia mundial de les zones humides amb una sortida al Parc de Diagonal Mar, un espai verd plenament integrat a la trama urbana de la ciutat de Barcelona, amb determinades característiques properes als aiguamolls naturals de la regió mediterrània.

Tot i que s’anunciava un dels dies més freds de les darreres dècades i que la data coincidia amb el programat estiatge artificial de l’aigua, la recomanable visita guiada per la Fàbrica del Sol, la xerrada de l’Albert Ruhí, amb tertúlia posterior, i la passejada pel parc, allargada fins l’extrem de l’espigó en front, varen oferir als participants quantiosa informació d’interès sobre les característiques funcionals i biològiques del parc.

La gestió de l’aigua

L’absència d’aigua a la bassa principal, fruit de l’assecament periòdic -cada 2 anys- per a tasques de manteniment restà sense dubte interès faunístic a la sortida, però en canvi donà lloc a debatre sobre la gestió de l’aigua a la ciutat de Barcelona, als seus parcs, i concretament al de Diagonal Mar.

Restà doncs al descobert el revestiment de formigó de la bassa, així creada per evitar les conseqüències del fenomen d’intrusió salina degut a la proximitat del mar. Tanmateix, caldria preguntar-se quina és la problemàtica de l’aigua salada en un aiguamoll urbà, si el circuit no és obert i no es requereix aquesta aigua pel rec o el consum a través de la xarxa d’abastament de la ciutat.

Val a dir també que el propi parc serveix de dipòsit d’aigües pluvials a cel obert, en el cas que els tres dipòsits principals de la ciutat s’omplissin en un episodi excepcional de pluges. En aquest cas, una part del parc -on ara es poden trobar cistelles de bàsquet- quedaria anegada temporalment.

Finalment s’exposà la possibilitat d’utilitzar els ecosistemes propis dels aiguamolls com a filtres naturals pel tractament terciari d’aigües residuals -com ja es fa en altres parcs a Europa-, atesa la proximitat de la depuradora del Besòs.

Espècies introduides: carpes i carpins

D’altra banda, s’incidí sobre la problemàtica de la introducció antròpica de carpes i carpins en aquests espais urbans. De fet, les operacions periòdiques de neteja de la bassa principal serveixen tant per eliminar els sediments i les deixalles dipositats en el fons de la bassa, com per controlar la població de peixos que, per la seva abundància, es converteix en un problema de gestió de l’espai.

Tot i el més que probable reclutament de carpes i carpins a la bassa, l’abundància d’individus d’aquestes espècies no es pot entendre sense l’aportació continuada d’exemplars per part dels visitants, sovint amb la millor de les intencions. Tanmateix, cal saber que l’alliberament d’animals exòtics a l’entorn, més o menys natural, crea un perjudici important als ecosistemes i a les espècies que hi viuen, i que per tant, s’ha d’evitar en qualsevol cas la introducció tant de peixos exòtics com també de tortugues de Florida, cotorres, i moltes altres espècies animals i vegetals que no són pròpies del nostre medi natural.

Els falcons a Barcelona

La torre Macosa: els falcons nidificaren aquí durant 5 anys.

Si bé l’èxit del projecte de reintroducció del falcó pelegrí a la ciutat de Barcelona es pot considerar un èxit rotund, també cal denunciar que en el cas de la parella establerta a la torre Macosa, veïna immediata del Parc de Diagonal Mar, els actes de vandalisme primer, i una rehabilitació poc curosa a continuació, han provocat la desaparició d’un dels espais recuperats per aquesta espècie per a la seva reproducció en llibertat.

És prou conegut el paper de control de poblacions d’altres espècies nocives per a l’activitat humana que exerceixen els falcons. No per altra cosa, són utilitzats o molts aeroports per reduir les poblacions d’altres ocells que poden posar en cert perill el trànsit aeri. Al barri de Diagonal mar, el seu paper és el del control de les poblacions de gavians i coloms. Paradoxalment, és la instalació d’un aparell elèctric per evitar la presència de coloms al cim de la xemeneia el que impossibilita el retorn de la parella de falcons i per tant un control eficaç, econòmic i enriquidor.

Es fa palesa novament la necessitat d’una major educació ambiental per evitar actes vandàlics com els que foragitaren els falcons en un inici, però també la incorporació de criteris ambientals rigorosos en els projectes d’edificació i planejament urbanístic i territorial.

Llista d’espècies d’ocells observats

Tot i no dedicar-se concretament a la observació detinguda de la fauna ornitològica, la sortida dona peu a la observació de fins a 26 espècies d’ocells diferents (23 al parc, 3 més al mar), atesa l’especial atenció que aquest grup faunístic suscita entre els naturalistes en general i els urbans en particular.

      1. Mosquiter comú

        Un pit-roig tafaner s'interessà de ben a prop per les activitats de #naturaurbana.

      2. Colom roquer
      3. Mallerenga blava
      4. Mallerenga carbonera
      5. Pit-roig
      6. Gavina vulgar
      7. Gavià argentat
      8. Polla d’aigua
      9. Bernat pescaire
      10. Pardal comú
      11. Estornell vulgar
      12. Tallarol de casquet
      13. Cotorreta argentina
      14. Merla
      15. Ànec collverd
      16. Des de l'espigó es pogueren identificar algunes espècies d'aus marines

        Cuereta blanca

      17. Cuereta torrentera
      18. Garsa
      19. Cotxa fumada
      20. Tallarol capnegre
      21. Pinsà comú
      22. Tudó
      23. Xoriguer comú
      24. Corb marí gros (al mar)
      25. Mascarell (al mar)
      26. Xatrac becllarg (al mar)

Des d’aquí volem agraïr l’assistència a tots els valents naturalistes urbans que s’atansaren al parc, malgrat el rigor meteorològic, i emplaçar tothom a mantenir-se alerta per la propera iniciativa.

Fins la propera sortida de #naturaurbana!

L’equip de #naturaurbana
@naturaurbana

Dia Mundial de les Zones Humides: un cant per l’esperança

Deixa un comentari

Avui és dia 2 de febrer, Dia Mundial de les Zones Humides. Tal dia com avui de l’any 1971, se signava la Convenció relativa a les zones humides d’importància internacional especialment com hàbitat d’aus aquàtiques, més coneguda com a Convenció de Ramsar per la localitat a la riba sud del Mar Caspi (Iran) on tingué lloc la trobada. En vigor des de l’any 1975, està dedicat a la conservació i l’ús sostenible de les zones humides i actualment integra 1994 espais repartits en 160 països, parts contractants d’aquest tractat internacional.

La situació actual

Bassa de Can Morgat, octubre 2006

La llacuna d'en Margarit, a Can Morgat (Porqueres), just després de la seva creació.

És sabut que llacunes, maresmes i aiguamolls són hàbitats molt valuosos per a la conservació, si bé la seva mida –generalment petita– els fa especialment vulnerables. El declivi de zones humides al llarg del segle xx està ben documentat tant a Amèrica del Nord com a Europa, i aquesta tendència afecta, en major mesura, les llacunes de mida petita i les temporànies, molt sovint negligides. En l’àmbit ibèric la situació és particularment greu: entre les grans dessecacions antigues –motivades per la transformació agrícola i la lluita contra algunes malalties– i, més modernament, la pressió urbanística, han desaparegut al voltant del 60% de masses d’aigua que existien tan sols dos segles enrere: actualment, al Principat només l’1% del territori està cobert de zones humides. Aquest fet, òbviament, no és innocu, i és que quan la densitat de masses d’aigua no és suficient, la biota tendeix a anar-se reduint (tal com s’ha observat en grups com ara els odonats i els amfibis).

Can Morgat febrer de 2007
La mateixa llacuna, al cap d’un any aproximadament.

No hi ajuda gaire el fet que una fracció molt important de les zones humides del país se situïn al litoral, àrea que ha sofert una pressió particularment acusada, i de manera especial al llarg de l’últim mig segle. Si el desarrollismo de les dècades de 1960-70, conjuntament amb la permissivitat de la Llei de costes de l’any 1969, són les principals responsables que el 39% del primer quilòmetre de costa al nostre país sigui urbanitzat, no en són pas els únics. A finals dels anys vuitanta i principis dels noranta s’aprovaren a la Costa Brava molts plans generals municipals que establien models de creixement urbanístic extensius sobre el litoral. En el cas de la demarcació de Girona, per exemple, alguns indrets litorals es van anar protegint –és el cas dels aiguamolls de l’Alt Empordà, l’any 1983– però el desenvolupament tan sols s’havia aturat als espais protegits. Des de llavors hi hagut moltes novetats en l’àmbit de l’ordenació territorial: el Pla estratègic per a la gestió integrada de les zones costaneres, els plans directors del sistema costaner (pioners a l’Estat), el que queda de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat l’any 2006 i que faria possible una Llei d’ordenació del litoral català, etc. La realitat, però, mostra una trista paradoxa: malgrat tenir més eines que mai per a la protecció del litoral, en general s’han aplicat tard i amb poca intensitat, i tan sols l’arribada d’una galopant crisi econòmica ha aturat gairebé en sec la transformació del litoral. Pel que fa als hàbitats aquàtics, malgrat que molts s’han vist reconeguts tant a nivell nacional com internacional –la Directiva d’Hàbitats estableix, per exemple, les llacunes temporals mediterrànies com a hàbitat prioritari d’interès comunitari–, fins al moment la tendència a la regressió no s’ha aconseguit revertir.

La recuperació d’aiguamolls

Bassa de Can Morgat maig 2008

Al cap de dues primaveres, la llacuna ja presentava un aspecte pràcticament natural.

Malgrat tot, hi ha raons per a l’optimisme. Ja fa més d’una dècada que diversos projectes encaminats a la recuperació de zones humides han anat reeixint en indrets propers. En són exemples projectes europeus com el “LIFE Temporary Pools” (1999 2004), que tingué lloc a 7 localitats diferents de la França mediterrània; el projecte “LIFE Anfibios” (2006 – 2009), dirigit a la restauració d’hàbitats prioritaris per als amfibis prop de la ciutat de València, incloent la restauració de zones humides temporànies; o el projecte “LIFE Basses” (2006 2009), desenvolupat a Menorca i destinat a l’estudi i conservació de les basses i llacunes temporànies a l’illa. Al Principat també diverses iniciatives han resultat exitoses, com ara el projecte “LIFE de l’Estany” (2004 – 2007), de restauració d’ambients aquàtics permanents i temporanis a Banyoles i Porqueres; o el projecte “LIFE EmysTer” (2005 – 2008), dut a terme a Torroella i Pals i destinat a la recuperació d’hàbitats aquàtics tant temporanis com permanents, per als amfibis i la tortuga d’estany.

Malgrat que és cert que l’assoliment d’una comunitat madura no acostuma a ser fàcil –al principi hi dominen organismes oportunistes, que han vist en el nou espai un punt potencial on reproduir-se i alimentar-se–, els estudis que avaluen l’èxit de llacunes creades amb l’objectiu d’afavorir la biodiversitat coincideixen en destacar que la colonització d’aquests ambients és molt ràpida fins i tot en ambients urbans i periurbans, i els beneficis per algunes espècies en concret sí que poden ser immediats. A més a més, si s’espera prou els nivells de biodiversitat general que s’observen en aquests sistemes poden ser alts –més alts, en alguns casos, que en ecosistemes aquàtics naturals!

Hi ha qui diu que no es pot evitar una pèrdua neta de zones humides, i de la biodiversitat que hostatgen, confiant en la creació artificial de nous ecosistemes. De fet, probablement és cert. Però l’escenari alternatiu, si fugim d’idealismes, té un gran cost d’oportunitat: el de veure com alguns hàbitats i espècies es rarifiquen i s’empobreix, així, el nostre patrimoni natural. A nivell global, sembla raonable pensar que els projectes de creació i restauració de zones humides jugaran un paper clau en la conservació d’aquests hàbitats en un planeta tan transformat. I a casa nostra, si l’impacte humà sobre el medi ha estat gairebé sempre en sentit negatiu, sobren els motius per intentar capgirarlo.

Albert Ruhí
@Albert_Ruhi

%d bloggers like this: