Pàgina d'inici

Un mussol al pati de l’escola

3 comentaris

En els últims anys la transformació que el nostre territori ha patit és més que evident. La bombolla immobiliària ha fet que florissin pisos i construccions en llocs ben insòlits, i el progrés també ens ha obligat a construir noves infraestructures que han ajudat a desenvolupar el país.

També a Girona ciutat. Tot sovint, els professors més veterans de l’escola Bell-lloc del Pla comenten com ha arribat a canviar el col·legi i els seus voltants. El desenvolupament de Mas Xirgu, la frontissa del Güell i el creixement de Salt, han esborrat gran part dels camps i boscos que envoltaven Bell-lloc. Actualment, el riu Güell, canalitzat i tapat en molts trams, ha esdevingut un espai més de la ciutat, perdent aquell minso bosc de ribera que encara conservava fa uns anys. El Marroc, l’altre riu que envolta l’escola, conserva alguns pocs arbres grans prop la seva llera, cosa que el fa un corredor biològic acceptable per a molts animals. Ben bé al mig, l’escola ha conservat amb molt encert alguns frondosos freixes, roures i alzines, que devien configurar l’antic paisatge dels voltants de Can Pau Birol, i que ara formen una veritable illa verda en una de les zones més transformades de Girona.

 1. El riu Marroc, un veritable corredor biològic que arriba a l’escola Bell-lloc del Pla des dels boscos d’Aiguaviva. 2. El Güell, que malgrat passar soterrat pel costat del col·legi, encara conserva algunes illes de vegetació. 3. Els jardins i arbres de l’escola, que van des d’un antic magatzem fins a la zona més allunyada del pati, i que configuren un ecosistema urbà singular i ric en espècies.


1. El riu Marroc, un veritable corredor biològic que arriba a l’escola Bell-lloc del Pla des dels boscos d’Aiguaviva.
2. El Güell, que malgrat passar soterrat pel costat del col·legi, encara conserva algunes illes de vegetació.
3. Els jardins i arbres de l’escola, que van des d’un antic magatzem fins a la zona més allunyada del pati, i que configuren un ecosistema urbà singular i ric en espècies.

Aquesta illa verda sempre ha regalat sorpreses agradables a alumnes i professors. Tots gaudim del valor estètic dels jardins que envolten l’antiga masia, però potser no tothom és conscient del gran valor ecològic que representen. Des de fa una colla d’anys, un grup de professors, amants de la natura i els ocells, hem admirat les diferents espècies que passaven i fins i tot nidificaven a l’escola i, creieu-me, la llista és llarguíssima. Els estols de durbecs visibles des de la finestra d’una classe, els petits aneguets seguint la seva mare pel bell mig del patí, la inconfusible fressa del fugisser picot verd, la contínua gatzara de les cotorres de Kramer trencant llavors de magnòlia, o el magnífic esparver devorant un colom al costat de l’olivera de la capella, són alguns exemples d’escenes viscudes amb passió a l’escola. Aquesta passió s’ha traslladat a molts alumnes, que avui en dia són veritables ornitòlegs experts, i ha servit per a realitzar tota mena d’estudis i observacions.

mussol banyut

Mussol banyut sobre un platan a l’aparcament de cotxes de l’escola.

Aquest any podem afegir un nou espècimen a la nostra llista, ja que un magnífic exemplar de mussol banyut (Asio otus) ha decidit passar per l’escola. L’animal en qüestió, d’aspecte més aviat robust, és un rapinyaire nocturn de mida mitjana. El tret més característic que podem observar són les dues banyes que li surten exageradament per sobre del seu cap. Aquestes banyes, que semblen dues orelles, són en realitat un conjunt de plomes, que quan són dretes indiquen que l’animal està alerta. És un ocell típic de boscos, però algunes vegades es deixa veure en zones més urbanes, com és el cas. Durant el dia, sembla que passi de tot, mirarà de passar desapercebut sobre una branca i gairebé no farà cas a ningú. Si el veieu, cal no molestar-lo, simplement heu d’admirar la seva bellesa: si ho feu amb discreció, ell no se sentirà ni descobert ni amenaçat, i us deixarà gaudir de la seva magnífica presència. Durant la nit, però, les coses són molt diferents: el mussol s’activa i neteja de ratolins i petits ocells la seva zona de caça, demostrant que és un dels més actius depredadors que podem trobar als boscos mediterranis.

Tots aquest exemples són veritables tresors per a una escola, ja que permeten als educadors, tot observant la natura a l’escola mateix, fomentar entre els alumnes l’amor al nostre patrimoni natural, el coneixement i estudi del nostre entorn i el respecte a totes aquelles coses que per desgràcia podem perdre amb molt facilitat si no vigilem.

Francesc Gutiérrez i Joan Pòrtulas (@jportulas)

El xot: petit rapinyaire nocturn de les nostres ciutats

Deixa un comentari

XOT

Nom científic:

Otus scops

ordre: strigiformes > família: strigidae

Xot

fotografia: Bohuš Číčel (http://www.flickr.com/photos/bcicel/) (Own work) [GFDL or CC-BY-SA-3.0], via Wikimedia Commons

 

Descripció:

Rapinyaire nocturn de mida petita (L: 19-21 cm – E: 47-54 cm).

Ulls, frontals, de color groc. “Orelles” esteses en cas d’alerta, però replegades, gairebé invisibles en estat relaxat. Bec negre.

Coloració general de tons grisencs o marronosos amb una línia blanca a l’espatlla i un complex dibuix ratllat negre. Cara i part inferior del cos més clars.

Hàbitat urbà:

És relativament freqüent trobar-lo en parcs i jardins, així com en avingudes i carreteres arbrades. També en cases abandonades. Per sota dels 1.400m d’altitud.

Hàbits distinctius:

És un hivernant molt escàs als Països Catalans, però un estival nidificant molt comú.

S’identifica principalment pel seu cant al capvespre. És una repetició constant (cada 2-3 segons) d’un xiulet curt i profund que pot confondre’s  amb el del Tòtil.

La trajectòria del vol és força rectilínia, menys oscil·lant que la del mussol comú.

Distribució

Distribució geogràfica del xot: àrea d’hibernació (blau), àrea de nidificació (taronja) i àrea de residència (verd fosc).

Referències:

Internet Bird Collection
owlpages.com
servidor d’informació ornitològica de Catalunya

Jordi Torallas
@jorditb

Anellament urbà

Deixa un comentari

Xarxa instal·lada_130310

Xarxa instal·lada per a la captura i anellament científic d’ocells, de forma expressa per a la sessió de la Bisbal d’Empordà.

El passat diumenge 10 de març l’Associació SITRA, Educació i Divulgació Ambiental, ubicada al municipi de La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà, Girona), organitzà una sessió d’anellament científic d’aus completada amb un taller de menjadores.

L’activitat va coincidir amb la presentació oficial de l’entitat, que s’ha marcat com a objectiu principal donar a conèixer el patrimoni natural i cultural als ciutadans de la població de La Bisbal i rodalies (Corçà, Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura, Forallac…) mitjançant diverses activitats educatives dirigides a infants, joves i adults.

El valor afegit de l’activitat d’anellament fou clarament la seva ubicació. Els membres de l’entitat van creure interessant proposar una sessió d’anellament a càrrec de l’anellador expert Enric Fàbregas, membre de l’entitat Galanthus, i ubicar-la just al darrera la zona esportiva i d’una de les escoles municipals, la del Mas Clarà.

Aquesta zona marca el límit entre l’espai urbà i el rural dominat per cultius, retalls d’alzinars i el riu Daró. De totes maneres, les xarxes es col·locaren en la zona més adjacent a l’escola i al camp de futbol, coincidint en ambients ruderals, erms i poc naturalitzats dominats per abocaments de runa i moviments de terra, per un llistonar i alguns lledoners, per una fàbrica abandonada, tanques metàl·liques i alguna figuera.

Durant la sessió d’anellament, els participants van quedar gratament sorpresos per l’elevada diversitat d’ocells que vam poder observar i capturar en una zona més freqüentada per corredors, ciclistes i passejants acompanyats de les seves mascotes que no pas per atents observadors de flora o fauna. De fet, durant la setmana, la zona també és utilitzada com a zona d’aparcament o com espai de lleure.

Durbec2_130310

El durbec anellat amb el codi L28356

Entre els ocells capturats, vam poder anellar individus d’espècies residents com els tallarols de casquet i d’altres d’hivernants com el gafarró, el verdum, el pit-roig, el gratapalles, el pinsà i el bitxac comú (Taula 1). A més, vam tenir la sort de poder capturar una preciosa femella de durbec que va sorprendre fins i tot a l’anellador. El durbec, segons l’Institut Català d’Ornitologia, és un nidificant molt rar a Catalunya i de distribució molt irregular, i tot i que com a migrador i hivernant és més regular, la seva distribució és més aviat localitzada. Així, que trobar un exemplar de durbec a l’àrea urbana de La Bisbal d’Empordà es pot considerar una cita força rellevant i poder-lo veure en mà va ser tot un plaer.

Taula 1. Llistat de les espècies d’ocells anellats.

Anella Espècie Nom científic Edat Sexe
KA64527 Pinsà Fringilla coelebs Adult Femella
KA64528 Verdum Carduelis chloris Adult Femella
KA64529 Pinsà Fringilla coelebs Jove Femella
KA64530 Pit-roig Erithacus rubecula Jove Indeterminat
KA64531 Gratapalles Emberiza cirlus Adult Mascle
Z92019 Gafarró Serinus serinus Jove Femella
Z92020 Bitxac comú Saxicola torquatus Adult Femella
Y344413 Tallarol capnegre Sylvia melanocephala Adult Mascle
Y344414 Tallarol capnegre Sylvia melanocephala Adult Femella
L28356 Durbec Coccothraustes coccothraustes Adult Femella
Menjadora_130310

Una menjadora tubular per a ocells de fabricació pròpia.

Així doncs, una activitat de descoberta dels ocells que ens acompanyen en el nostre nucli urbà i les seves proximitats, que ens va permetre acostar aquest grup faunístic a un públic familiar.

Durant els propers mesos l’Associació SITRA té programades les següents activitats:

  • Curs d’hort ecològic. Corçà. 9, 11, 16 i 20 d’abril.

  • Sortida etnobotànica i tallers a la 10ª Fira de les Herbes. Peratallada. 28 d’abril.

  • Descoberta de fauna aquàtica. Cruïlles. 12 de maig.

  • Casal Estiu en Verd 2013. Corçà. Del 25 de juny al 9 d’agost.

Quim Carol
@quimcarol
Membre de SITRA: mail | Facebook | Twitter

El programa PERNIS i les migracions d’ocells a Barcelona

Deixa un comentari

És ben conegut que a finals d’estiu i començaments de la tardor molts ocells emigren cap al sud buscant latituds més càlides que les que han ocupat durant el període de cria.

L’Institut Català d’Ornitologia fa anys que estudia aquesta migració per tal d’establir les rutes de pas dels rapinyaires i ocells planadors que travessen el nostre territori, així com per estudiar la seva fenologia, mitjançant el programa “Pernis”.

Fins ara, els “pernisaires” havíem establert punts d’observació a moltes de les nostres serres i paratges d’interès natural. Però per primera vegada hem situat una estació “Pernis” a la ciutat de Barcelona, al ben mig de l’Eixample esquerra, per descobrir quines espècies la travessen i en quines quantitats. Aquesta estació es va estrenar l’agost passat i el lloc escollit no és més que el terrat de l’edifici on visc.

El terrat des d’on es duu a terme el Pernis de l’Eixamble de Barcelona. Foto: Jordi Sala

Un dels problemes que em trobo és la manca de temps: tots sabem que sovint és difícil compaginar l’observació dels ocells amb la feina i la vida personal. Per tant el número d’hores que li puc dedicar a l’estació “Pernis” de Barcelona és inferior al que m’agradaria que fos. Un altre problema, no menys important, és guanyar-se la confiança dels veïns, que poden sospitar d’una persona carregada amb prismàtics, telescopi i càmera de fotos, sobretot si tenim en compte que davant meu hi ha una piscina comunitària…

L’àliga pescadora és un dels rapinyaires observats al cel de Barcelona. Foto: Jordi Sala

Així i tot els resultats són prou sorprenents. En algunes hores de vigilància repartides al llarg del mes de setembre han aparegut aus tan interessants com l’àguila pescadora (Pandion halieatus), l’aligot vesper (Pernis apivorus), els xoriguers (Falco tinnunculus), l’oreneta de ribera (Riparia riparia), l’oreneta cuablanca (Delichon urbicum), un estol de 47 cigonyes blanques (Ciconia ciconia), grans quantitats de balleters (Apus melba) i d’orenetes vulgars (Hirundo rustica), aquestes últimes amb un màxim de més de 800 exemplars en una hora el dia 26.

L’esmentat estol de cigonyes observat des del Pernis de Barcelona. Foto: Jordi Sala

Hem de tenir en compte que la migració s’allarga durant octubre i novembre, i per tant el número d’espècies encara és pot incrementar, ja sigui amb l’arribada de les àguiles calçades (Aquila pennata) i les grues (Grus grus), més tardanes, o amb l’aparició d’algunes de les moltes espècies que no han sortit als llistats encara (com Circus o Buteo).

No hem d’oblidar tampoc els ocells residents que amenitzen les estones en les que no hi ha pas, on destaca el falcó peregrí (Falco peregrinus). Entre residents i migrants, en els últims anys s’ha observat en aquest punt de l’Eixample un total de 35 espècies diferents, xifra força important, i que ens confirma que a les ciutats s’hi pot gaudir molt de la ornitologia.

El programa no ha fet més que començar a Barcelona. Si no passa res, la idea és mantenir l’estació “Pernis” durant molts anys. Però aquesta podria no ser l’única: qualsevol persona pot crear la seva pròpia estació. Només ha de tenir en compte les següents normes:

  • Ha de sol·licitar a l’ICO la creació del punt Pernis.
  • Les observacions han de ser mínim d’una hora.
  • S’ha de fer llista completa sencera per cada hora d’observació.
  • Les observacions s’han de penjar al portal www.ornitho.cat i s’han de respectar unes regles molt senzilles.
  • Cal aclarir que, tot i que en un principi el programa “Pernis” dedicava els esforços a la migració de tardor, enguany no té límit de calendari, i es poden fer observacions al llarg dels dotze mesos de l’any, per detectar també els migrants de dates extremes, així com la migració de primavera.

Per ampliar informació sobre el programa podeu contactar amb l’ICO.

Jordi Sala
http://ornitosecta.blogspot.com/

El xoriguer, al cel i els teulats de Terrassa

Deixa un comentari

Camps de conreu, Sant Llorenç del Munt, el Montseny, el riu Ripoll, els espais urbans… Tots són ecosistemes del nostre Vallès. A cadascun hi podem descobrir una sèrie d’elements naturals que de ben segur, ens poden sorprendre. Hi trobem una comunitat natural que ha anat suportant els canvis que, al llarg dels anys, han anat transformant el territori. Algunes joies naturals s’han perdut, i altres sembla que s’han anat recuperant: és el cas del Xoriguer comú, a la ciutat de Terrassa.

Un xoriguer i la seva pollicada. Foto: Dani Morcillo.

El Xoriguer comú o gros (Falco tinunnculus), és un petit falcó de la mida d’una tórtora. Té les ales estretes i punxegudes i la cua llarga. El mascle i la femella són força diferents: el mascle té el cap i la cua de tons grisos i la resta del cos d’un color terrós, en canvi, en la femella desapareixen aquests tons grisos i la fan tota marronosa. Els Xoriguers solen viure en espais oberts, però com veurem, també habita espais urbans. A vegades el podem observar fent “l’aleta”, un cop ha descobert la presa es queda suspès a l’aire amb les ales obertes i la cua ben estesa fins que decideix llençar-s’hi, és un comportament molt típic de l’animal. Nia a les cingleres o a forats d’edificis com ara ermites o cases de pagès.

Segons explica Vicenç Bros al llibre La Fauna del Vallès Occidental, el Xoriguer era una espècie realment escassa durant la dècada del 70. En aquelles èpoques no era estrany trobar excrements d’Òliba a les Esglésies de Sant Pere o trobar-se un bonic eriçó a l’actual Parc de Vallparadís. Terrassa ha canviat molt, i el seu entorn també. Els canvis que han anat patint les diverses ciutats al llarg dels últims anys, ha creat un nou ecosistema: l’urbà. Integrat per coloms, pardals, garses i altres ocells menuts. Arbres i arbustos d’origen exòtic, han omplert els carrers i les zones verdes, provocant l’abandó a la vegetació autòctona enmig de les zones urbanes.

A les grans ciutats hi solen haver plagues de coloms o de rates a causa de la escassa presència de predadors. La natura ho domina tot, i a vegades ens aporta canvis dignes d’observar. Terrassa, com moltes altres ciutats, té una gran població de coloms i periòdicament l’ajuntament realitza diverses batudes per reduir el nombre d’exemplars d’aquesta espècie, però sembla que aquesta no és la solució. Un d’aquests canvis que ha aportat la natura a la ciutat de Terrassa és l’arribada del Xoriguer. Viu, cria i s’alimenta al centre de la ciutat i és del tot normal veure’l en ple vol, tot passejant.

Una de les curiositats d’aquest ocell, la troben en la seva alimentació. Es podria dir que el centre de Terrassa no disposa de gaires llagostes o ratolins, i tampoc tenim tantes sargantanes com voldríem… La naturalesa és molt sàvia, i el Xoriguer també. S’ha adaptat a l’entorn, i gairebé un total de la seva alimentació la formen els coloms. Visitant la zona de cria (el centre mateix de la ciutat) he pogut observar diverses plomes i ossos que ens demostren que el Xoriguer també pot caçar coloms. Les egagròpiles (boles de pèl regurgitades amb aliment no digerit) ens poden donar informació sobre quines són les altres preses del Xoriguer. També el podem trobar alimentant-se de rat-penats. No és difícil veure’l un vespre de setembre empaitant ratapinyades a la piscina de Vallparadís.

Actualment tenim assegurades dues temporades de cria: l’any 2010 i 2011. Aquest any, n’han nascut tres petits que probablement ocuparan altres territoris d’aquest món, o potser la teva ciutat. Els Xoriguers del centre de Terrassa no són l’única parella censada ja que en els entorns de la ciutat se n’ha trobada una altra que també hi podria haver criat. El Xoriguer s’ha convertit en un gran controlador natural a la ciutat de Terrassa, encapçalant la cadena alimentària.

La seva zona de nidificació era molt freqüentada per coloms, la qual cosa comportava una gran quantitat d’excrements que van provocar el deteriorament del teulat de l’habitatge. La presencia del Xoriguer en temporada de cria els ha fet marxar de la zona i abandonar-la, definitivament, com a espai de nidificació. Com podeu veure, el Xoriguer és un aliat de l’home vagi on vagi.

La natura urbana va agafant protagonisme i l’equilibri que hi ha a qualsevol entorn natural, també s’està exercint, a les gran ciutats. Benvolguts lectors, les nostres ciutats amaguen més del que ens pensem. Orenetes, falciots i ballesters, mallerengues, pardals, cueretes, rat-penats, sargantanes… Tots ells són probablement, una part dels antics propietaris d’aquell territori que ara nosaltres hem ocupat per viure-hi. Faríem bé de tenir-los presents en totes les nostres accions. Que visquem a les ciutats, no ens priva de conservar la natura, ni tampoc de gaudir-la. Apropeu-vos-hi i comproveu-ho vosaltres mateixos.

Jan Martínez
@janmartinez21

El projecte orenetes

Deixa un comentari

Tal i com dèiem en l’últim article sobre les orenetes, aquest ocell sempre ha estat un animal molt relacionat amb la vida quotidiana de tots nosaltres. Actualment davant tots els canvis que estem vivim en el marc del canvi global, aquesta espècie se’ns ofereix com un molt bon indicador dels efectes d’aquest procés de canvi a nivell de l’ecologia urbana. D’altra banda, existeix una demanada social per acostar la ciència a la ciutadania, així com de promoure uns valors de respecte, de convivència, i de conservació del patrimoni natural més proper. Darrerament hem après a viure molt d’esquena a la natura i de la mà de l’oreneta podem girar aquesta tendència.

Així doncs, l’any 2007 sorgeix el Projecte Orenetes, un projecte de recerca i conservació del medi natural basat en el seguiment dels nius d’oreneta cuablanca (Delichon urbicum) i la participació ciutadana, fet que promou la convivència d’uns objectius científics amb uns objectius socials.

Els objectius científics del projecte se centren en el coneixement de l’estat actual de la població d’oreneta cuablanca als pobles i ciutats de Catalunya i en l’estudi de la seva evolució i tendències al llarg del temps. D’altra banda però, el projecte presenta una forta càrrega social. Mitjançant aquest estudi es pretén sensibilitzar la ciutadania del valor del patrimoni natural del seu entorn més immediat, sovint el més oblidat i pel qual hi podem fer més per conservar-lo. Es vol motivar el lligam de les persones amb els ocells i impulsar el respecte i conservació d’aquests i del medi ambient en general. Amb tot això es vol acostar la ciència a la ciutadania i esperonar la participació social en l’observació de la natura fent que s’hi visqui menys d’esquena. És en aquest moment que convergeixen els dos grans blocs d’objectius perquè conèixer és estimar i conservar!

La dinàmica del Projecte Orenetes

El Projecte Orenetes treballa a partir de la tecnologia web, de manera que la relació entre els col·laboradors i la coordinació del projecte es fa tota a través de la xarxa. Per col·laborar-hi només cal donar-se d’alta com a participant i fer un senzill cens dels nius d’oreneta cuablanca dins la teva unitat de mostreig. Per això només cal emplenar la butlleta d’inscripció disponible a la pàgina web oficial del projecte. Un cop feta la inscripció, el coordinador del projecte es posarà en contacte amb l’observador per acordar l’àrea de mostreig. El projecte té un nivell de compromís molt adaptable per tal d’afavorir-ne la participació en la mesura de les capacitats i disponibilitat de cadascun dels participants, el qual no necessita tenir cap coneixement previ en el món de l’ornitologia. La unitat mínima de mostreig és, doncs, un quadrat de 200 metres de costat, equivalent, per exemple, a un parell d’illes de cases de l’Eixample de Barcelona. L’observador pot incloure dins la seva àrea de mostreig tants quadrats de 200 m x 200 m com es vulgui comprometre a prospectar. Val a dir que és important cert compromís amb l’àrea de mostreig que es designi i que la unitat es pugui censar any rere any amb l’objectiu de poder analitzar evolucions i tendències de la població d’orenetes al llarg del temps.

Un grup de joves participant del recompte d’orenetes. Foto: Fundació Territori i Paisatge

El cens consisteix en recórrer tots i cadascun dels carrers i grups d’edificis inclosos dins la unitat de mostreig a la cerca dels nius d’oreneta cuablanca exclusivament. Cada vegada que es trobi un niu o grup de nius d’aquesta espècie cal registrar-los a la fitxa de camp que també es pot descarregar del web del projecte.
Les dades que s’han de prendre fan referència a la localització dels nius i a les seves característiques, així doncs cal anotar l’adreça completa (nom del carrer i número de l’edifici), la façana, el pis i la tipologia de l’edifici on es troben els nius. Un cop anotades les dades de situació cal caracteritzar els nius segons estiguin sencers, trencats o en construcció. En el cas de trobar nius sencers també caldrà precisar si estan ocupats per l’oreneta cuablanca, bé si estan ocupats per alguna altra espècie (com podria ser el pardal) o bé ser el cas de no presentar senyals d’ocupació en el moment que s’ha fet el cens.

Els comptatges es poden fer al llarg de dos períodes de cens diferents, el primer entre l’1 i el 31 de maig, i el segon entre el 15 de juny i el 31 de juliol, entenent que es tenen tots els dies de dins del període en qüestió per recórrer l’àrea de mostreig acordada i fer-ne el cens. Els recomptes que es duen a terme durant el mes de maig cobreixen essencialment el moment en què les orenetes es dediquen a construir i arranjar els nius, mentre que el segon període de cens cobreix la reproducció pròpiament dita de l’espècie. Segons la disponibilitat de temps de cada persona o col·lectiu es pot participar en només un dels períodes de cens o bé en tots dos. Sempre es recomana fer els censos a primera hora del matí o al final de la tarda que és quan fa menys calor i hi ha més activitat als nius.

Un cop preses les dades de camp el mateix observador pot entrar els resultats directament a la base de dades on line del projecte. Immediatament els resultats es poden consultar al web per tots els visitants.

Entre tots hem arribat a comptar més de 40.000 nius cada any, i queda clar que el motor del Projecte Orenetes és el gran engranatge que configuren tots els col·laboradors. Actualment treballem conjuntament amb una trentena de centres educatius (primària i secundària) que inclouen el Projecte Orenetes en les seves
activitats curriculars, 3 alumnes de secundària han desenvolupat el seu treball de recerca entorn a les orenetes i la seva conservació i una escola bressol va iniciar la seva participació al projecte i ara aprenen a comptar fins a 10 de la mà de les orenetes.
De cara el futur s’espera poder augmentar les aplicacions del projecte com a eina pedagògica fruit de la comunicació creuada amb educadors, alumnes i altres experts en el món educatiu, fent que la ciència es torni a fer entre tots i per a tots.

Quan arriba l’oreneta, l’estiu ja és a la voreta
Bona primavera i bon estiu plens d’orenetes!

Anna Dalmau
Coordinadora del Projecte Orenetes.
ico@orenetes.cat

Oreneta vulgar i oreneta cuablanca

1 comentari

Les rondalles populars diuen que les orenetes ens duen la primavera. Que aquest petit ocell neix amb l’encàrrec de repartir l’alegria entre els homes. Es diu que construeixen els seus nius a prop de les nostres cases perquè les puguem veure cada dia volar i xisclar fent acrobàcies al cel, i així aprenguem a estimar la vida i la natura.

A Catalunya tenim diversos tipus d’orenetes, però avui parlarem de l’oreneta vulgar (Hirundo rustica) i l’oreneta cuablanca (Delichon urbicum): les dues espècies més comunes i més ben repartides arreu del territori. En aquest primer article destacarem coses sobre la seva biologia i aprendrem a diferenciar-les.

Orenetes vulgars reposant sobre un cable d’electricitat.

L’oreneta vulgar és una de les orenetes més boniques del nostre país. El nom de “vulgar” segurament fa referència a l’elevat nombre d’individus que poblen els nostres territoris i no pas a la seva aparença física. És per això que moltes persones també l’anomenen oreneta comuna. No seré jo qui jutgi els noms posats per la tradició popular. Fins i tot, podríem fer una gran llista amb altres maneres d’anomenar la nostra oreneta.

L’ordeneta (tal i com sé que l’anomenen al Baix Pallars) és un ocell esvelt, amb la cua llarga i forcada –inconfusible– i amb les plomes dels extrems de les ales més llargues que les del mig. Un dels seus principals atractius és el color blavós que cobreix les ales i la seva gola color roig fosc. Una antiga llegenda explica que les orenetes tenen el pit rogenc perquè es van embrutar quan intentaven desclavar els claus dels peus i mans de Jesús quan era a la creu. És un ocell insectívor i migrador hivernal a l’Àfrica tropical. També abans creien que aquests ocells passaven l’hivern colgats a l’aigua o amagats en una escletxa. Solen criar més a coberts, granges i cases de pagès.

L’oreneta cuablanca és un dels ocells urbans per excel·lència, sense oblidar el pardal. És de bon reconèixer. Té el carpó, el pit i la gola blancs, i la resta del cos negre com el carbó. Si la comparem amb l’oreneta vulgar, podrem veure que té la cua molt més curta. Abans parlàvem del nom “vulgar” i dels noms de la tradició: doncs a aquesta oreneta se li han arribat a comptar uns 17 noms diferents en tot el territori, una altra mostra de riquesa lingüística i de com la gent n’estava d’unida a aquests ocells.

La cuablanca també és un ocell migrador. Arriba al març i desapareix a l’octubre. Molt abans, criaven als roquissars, però amb el temps van canviar les parets de pedra per les parets de les cases, i és que a la cuablanca li agraden més els ambients urbans.
És un ocell insectívor, voraç, el millor remei natural contra les picades del mosquit tigre i un bon aliat de l’home. Tenir-ne una colònia a casa és sinònim de salut i alegria i, per suposat, tota una benedicció de la natura. Per desgràcia, encara hi ha molta gent molesta per la seva presència, ja que embruten els carrers amb excrements, i moltes d’elles acaben amb els ous o els pollets esclafats a terra. Tenim la sort que aquest tipus de comportament comença a minvar, però des de l’educació ambiental s’ha de seguir treballant per acabar amb aquesta mena d’accions. Des de #NaturaUrbana, us animem a respectar-les i a veure-les més com un benefici que no pas com un prejudici, tal i com són.

Una oreneta cuablanca al seu niu característic. Foto: wikimedia

Les orenetes, tan la vulgar com la cuablanca, fan els nius de fang. Per fer-lo, es paren al costat dels bassals i recullen boletes de fang amb la boca, que després enganxen d’una en una a la paret, a tocar del sostre, aprofitant per començar-lo qualsevol petita escletxa o irregularitat, com ara una biga. Mica en mica, comença a veure’s la típica cassoleta que folren per dins amb plomes, llana i pèls. Una de les construccions més reconegudes pel conjunt de la població. Però, podem diferenciar si aquests nius són d’oreneta vulgar o d’oreneta cuablanca? Doncs sí: l’oreneta cuablanca només deixa un petit forat per poder entrar i sortir del niu, mentre que l’oreneta vulgar fa un niu amb cel obert, és a dir, que no està tan tapat com el de la cuablanca.

Pollicada d’orenetes vulgars, reclamant l’aliment des del seu niu.

Les orenetes sempre han estat uns ocells molt estimats, i la nostra generació no hauria de ser pas l’excepció. Des d’aquí, vull fer un cant per la seva conservació, amb el desig que aquest article us les faci encara més properes. Que d’aquesta manera el seu vol no deixi mai d’omplir els nostres carrers, les nostres places i els nostres cels.

Jan Martínez
@janmartinez21

Older Entries

%d bloggers like this: