Cada vegada són més les administracions locals que tenen interès per el patrimoni natural d’una ciutat, o més ben dit, del conjunt del terme municipal. La societat urbana en la que estem immersos necessita del medi ambient per viure, necessita veure-hi vida! Els grans parcs urbans, la proliferació de petites zones verdes, l’arbrat dels carrers, i fins i tot, la inclusió d’alguns arbustos i flors són exemples d’aquesta necessitat creixent que tant desitgem encara que no ens n’adonem. A pesar de tot, sembla que no en tenim prou.
Els camps propers a Terrassa. Foto: Francesc Muntada.
L’any 2010, en uns pressupostos participatius de l’Ajuntament de Terrassa la proposta més votada per els ciutadans va ser la creació d’un Parc Agroforestal a la ciutat, sent Terrassa llavors, una de les ciutats amb més metres quadrats d’espais verds per habitant. La ciutadania vol més, demana més. Ara aquest Parc Agroforestal ha vist com es convertirà en una anella verda que envoltarà tota la ciutat. Terrassa, com moltes altres ciutats, és important per el seu paper industrial en la història de Catalunya, però ja des de ben antic els seus entorns han estat un bon motor econòmic. Oliveres, ametllers, camps de blat i civada, farratge, horta
tradicional… Són conreus ben representats a tot el terme que ara es volen anar recuperant. Alzinars, rouredes, pinedes, un munt de fonts naturals, la plana agrícola, Sant Llorenç…
Qualsevol diria que es troba a pocs quilòmetres d’una gran ciutat.
Un ametller en floració a l'entorn proper de Terrassa. Foto: Francesc Muntada.
Podria seguir parlant (i força!) dels entorns de Terrassa, així com els de tantes i tantes altres ciutats però no tenim l’espai, ni és el moment adequat. Abans comentàvem aquesta necessitat de trepitjar terra i passejar sota l’ombra del bosc de moltes persones urbanes, doncs bé, pel que començo a veure, els espais verds urbans es queden petits. La gent surt a córrer i a passejar més enllà del ciment i les creacions artificials tot buscant l’aroma salvatge, i això els consistoris ho noten i són molts els que ja s’han posat a treballar. Un dels conceptes més estès és el de “Anella Verda”, que consisteix en la creació d’un programa de protecció local per protegir i donar a conèixer l’entorn natural d’una ciutat. En són exemples l’anella verda de Vic, Manresa, Sant Boi, Vitòria…
La riera de Guardiola forma part de l'anella verda de Manresa.
El Parc del riu Zadorra, a l'anella verda de Vitòria.
També tenim les vies verdes, una xarxa de camins antics recuperats, que ens endinsen als entorns de grans poblacions. Camins fantàstics i molt recomanables per fer-los en bicicleta i amb tota la família. En primer lloc destaquen les vies verdes gironines, després també tenim les de Terra Alta, la de Sant Llorenç-Collserola, etc… Les vies verdes són transitades cada any per milers de ciutadans i són una molt bona oportunitat per apropar la natura a les persones, sobretot la natura que tenim més propera.
La via verda de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses
A Barcelona, el projecte de connexió del Parc de Collserola amb la ciutat, a través de setze corredors entre la muntanya i l’espai urbà, ofereix una magnífica oportunitat de relligar l’ambit urbà amb el seu entorn natural. Caldrà seguir la concreció de cada projecte, amb l’esperança que la seva execució representi una millora de l’hàbitat urbà, potenciant els seus valors socials, rurals i naturals. Tanmateix, a hores d’ara l’ombra d’una urbanització de l’espai natural pesa sobre el conjunt del projecte. Caldrà manternir-se a l’aguait per comprovar si les portes de Collserola es converteixen en una nova intrusió urbana al pulmó verd de l’àrea metropolitana, o pel contrari, els ambients naturals són convidats a recuperar part dels seus valors a la trama de la ciutat.
Us convido a tots a sortir de casa i visitar aquests espais tant propers a la vostra ciutat o també a implicar-vos en la millora d’aquests amb accions de voluntariat, estudi o, senzillament, a promoure iniciatives per a la seva protecció i divulgació dels valors naturals que s’hi amaguen, a tota la població. No és complicat, ja ho veureu, només heu de mirar una mica més enllà.
Jan Martínez
@janmartinez21
En aquest riuet hi podeu trobar la vegetació típica d’aiguamolls (lliri groc i canyís) i també algunes espècies animals més representatives de les zones aquàtiques. El riu desemboca a diverses basses però segueix el seu camí fins el llac. En una d’aquestes basses, hi cria el Tòtil, un amfibi que durant molts capvespres es delata amb el seu cant d’un to agut que sona cada tres segons, aproximadament. Arribem al Castell de la Cartoixa. La fortificació, encara visitable, dels antics monjos cartoixans propietaris de les terres que ara ocupa Vallparadís. Seguim el nostre itinerari i la quantitat d’ocells observats en poca estona pot superar la vintena d’espècies, tranquil·lament. El verd hi és molt present, però és quan passem per sota el pont del Passeig quan notem que el disseny del parc canvia. Les últimes obres dels Ferrocarrils han transformat l’espai i molts arbres encara estan en vies de creixement (i així estaran fins que els hi permetin).
Natura Urbana 