Pàgina d'inici

El programa PERNIS i les migracions d’ocells a Barcelona

Deixa un comentari

És ben conegut que a finals d’estiu i començaments de la tardor molts ocells emigren cap al sud buscant latituds més càlides que les que han ocupat durant el període de cria.

L’Institut Català d’Ornitologia fa anys que estudia aquesta migració per tal d’establir les rutes de pas dels rapinyaires i ocells planadors que travessen el nostre territori, així com per estudiar la seva fenologia, mitjançant el programa “Pernis”.

Fins ara, els “pernisaires” havíem establert punts d’observació a moltes de les nostres serres i paratges d’interès natural. Però per primera vegada hem situat una estació “Pernis” a la ciutat de Barcelona, al ben mig de l’Eixample esquerra, per descobrir quines espècies la travessen i en quines quantitats. Aquesta estació es va estrenar l’agost passat i el lloc escollit no és més que el terrat de l’edifici on visc.

El terrat des d’on es duu a terme el Pernis de l’Eixamble de Barcelona. Foto: Jordi Sala

Un dels problemes que em trobo és la manca de temps: tots sabem que sovint és difícil compaginar l’observació dels ocells amb la feina i la vida personal. Per tant el número d’hores que li puc dedicar a l’estació “Pernis” de Barcelona és inferior al que m’agradaria que fos. Un altre problema, no menys important, és guanyar-se la confiança dels veïns, que poden sospitar d’una persona carregada amb prismàtics, telescopi i càmera de fotos, sobretot si tenim en compte que davant meu hi ha una piscina comunitària…

L’àliga pescadora és un dels rapinyaires observats al cel de Barcelona. Foto: Jordi Sala

Així i tot els resultats són prou sorprenents. En algunes hores de vigilància repartides al llarg del mes de setembre han aparegut aus tan interessants com l’àguila pescadora (Pandion halieatus), l’aligot vesper (Pernis apivorus), els xoriguers (Falco tinnunculus), l’oreneta de ribera (Riparia riparia), l’oreneta cuablanca (Delichon urbicum), un estol de 47 cigonyes blanques (Ciconia ciconia), grans quantitats de balleters (Apus melba) i d’orenetes vulgars (Hirundo rustica), aquestes últimes amb un màxim de més de 800 exemplars en una hora el dia 26.

L’esmentat estol de cigonyes observat des del Pernis de Barcelona. Foto: Jordi Sala

Hem de tenir en compte que la migració s’allarga durant octubre i novembre, i per tant el número d’espècies encara és pot incrementar, ja sigui amb l’arribada de les àguiles calçades (Aquila pennata) i les grues (Grus grus), més tardanes, o amb l’aparició d’algunes de les moltes espècies que no han sortit als llistats encara (com Circus o Buteo).

No hem d’oblidar tampoc els ocells residents que amenitzen les estones en les que no hi ha pas, on destaca el falcó peregrí (Falco peregrinus). Entre residents i migrants, en els últims anys s’ha observat en aquest punt de l’Eixample un total de 35 espècies diferents, xifra força important, i que ens confirma que a les ciutats s’hi pot gaudir molt de la ornitologia.

El programa no ha fet més que començar a Barcelona. Si no passa res, la idea és mantenir l’estació “Pernis” durant molts anys. Però aquesta podria no ser l’única: qualsevol persona pot crear la seva pròpia estació. Només ha de tenir en compte les següents normes:

  • Ha de sol·licitar a l’ICO la creació del punt Pernis.
  • Les observacions han de ser mínim d’una hora.
  • S’ha de fer llista completa sencera per cada hora d’observació.
  • Les observacions s’han de penjar al portal www.ornitho.cat i s’han de respectar unes regles molt senzilles.
  • Cal aclarir que, tot i que en un principi el programa “Pernis” dedicava els esforços a la migració de tardor, enguany no té límit de calendari, i es poden fer observacions al llarg dels dotze mesos de l’any, per detectar també els migrants de dates extremes, així com la migració de primavera.

Per ampliar informació sobre el programa podeu contactar amb l’ICO.

Jordi Sala
http://ornitosecta.blogspot.com/

Anuncis

Piuladors matinals

Deixa un comentari

Quan érem petits, els estius duraven molt, es feien gairebé interminables. Probablement perquè, quan som petits, el temps passa més lentament; però també perquè abans les vacances familiars eren més llargues. Tan llargues, que en un sol estiu podíen succeir-se diferents llocs d’estiueig: aquí amb els avis, allà amb uns tiets, a casa d’uns amics… Un dels meus llocs d’estiueig era la casa dels avis en un poblet de l’Alt Empordà. Allà vaig viure una experiència que ara recordo amb altres ulls. Passa sovint, això, amb els records d’infància…

De bon matí ens exclamàvem, tot esmorzant a la cuina, de com ens havien despertat els ocells. Al pis de la ciutat això era impensable. Però allà, gairebé al mig del camp, a trenc d’alba esclatava una piuladissa eixordadora, que entrava per les finestres amb una força desconeguda per als pobres urbanites de vacances. Fins i tot a algun tiet li molestava no poder dormir més estona, per culpa d’aquests despertadors amb ales. No va arribar a denunciar-los, com ha passat en alguns llocs amb els galls matiners o les campanes centenàries: tot quedava en una rondinada amb cafè amb llet.

Pardal comú.

Passats els anys, vaig descobrir que aquests piuladors matinals eren pardals comuns, que no és el mateix que simples pardals. Se’ls diu comuns per a distingir-los dels altres pardals, com el xarrec o el roquer. Tot amb tot, això de comú li escau força: ja ho diu el nom científic, Passer domesticus, que ve a ser “ocell casolà”. Els pardals comuns són ben normals, quotidians, tan de pis com jo, però no vulgars. Tenia un amic que sempre va considerar injust l’adjectiu “vulgar” afegit al nom d’una espècie, perquè és com si la menystingués. L’oreneta, per exemple, de vulgar no en té res. És un ocell popular, il·lustre, que a la literatura marca el pas del temps. La pobre Hirundo rustica ha sortit perdent en la traducció catalana, el castellà l’ha tractat una mica millor…

Però deixem les digressions lingüístiques i tornem al tema. Anys més tard, recordant aquests matins d’infància, me’n vaig adonar que a les ciutats els ocells també piulen de bon matí. Ara hi ha menys pardals, és veritat, però encara es lleven d’hora i piulen fort. No són els únics. He passat alguns anys amb una merla matinera saludant el dia (i de vegades fent festa a la nit, que les merles dormen poc, em penso). Els coloms, sobre tot a la primavera, ens poden treure la son de les orelles amb massa insistència i tot. I podríem ampliar la llista, amb ocells ben diferents segons la ciutat o el barri. Amb una mica d’atenció (i de sort: no tots tindrem arbres o jardins a la vora, o un carrer silenciós), podem percebre aquestes piulades urbanes amb facilitat. Això sí, ajuda força tenir la finestra una mica oberta: a la primavera i a l’estiu tindrem més possibilitats de fer-ho. Seria bonic (però no sempre pràctic, en això dono la raó al meu tiet) despertar-se amb els ocells en comptes de despertador. El problema és que llavors l’hora la decideixen ells. Sense haver sentit en Guardiola, diria que ells es lleven sempre d’hora, ben d’hora…
Ramon Homs
@ramonhoms

Ratpenats a Barcelona

1 comentari

La setmana passada en Ramon Homs ens parlava d’uns desvergonyits badocs que, mirada enlaire o amorrats a una fulla, observen ocells, plantes o insectes diversos que habiten les nostres ciutats. Però si cau la nit, els ocells ja s’han arraulit, què hi fan encara aquests encantats mirant enlaire, girant el cap sincopadament?

Són ratpenats el que fiten, s’acosta la primavera i comencen aquests dies a mostrar-se més actius. Arriben piulades de #naturaurbana des de Santa Coloma de Farners, des de Barcelona i des de Terrassa. Segur que en vindran més en els propers dies, els ratpenats habiten les nostres ciutats i es deixaran veure fins el proper hivern si aixequeu el cap quan es fa fosc.

Tot i el simbolisme històric d’aquests animals en el nostre país, comptades (3 entre més d’un miler) espècies hematòfagues i llunyanes (originàries d’Amèrica), més nombroses fantasies literàries i audiovisuals, fan pesar sobre els ratpenats, una immerescuda mala fama, impròpia d’un devorador d’insectes que controla les poblacions de mosquits i altres espècies molestes pels humans.

A raó d’aquesta doble situació, bona part dels ratpenats del nostre país gaudeuxen d’algun nivell de protecció legal. Diverses espècies s’especialitzen en diferents hàbitats, des dels boscos madurs fins les ciutats, assolint així una distribució planetària.

Però a la ciutat de Barcelona en concret, s’hi han pogut observar fins a cinc espècies de ratpenats:

Pipistrel·la comuna (Pipistrellus pipistrellus)

Pipistrel·la comuna en vol.

La llargada del seu cos pot assolir de 3,5 a 5,1 cm, mentre que l’envergadura pot ser de 18 a 25 cm aproximadament.

Ocupa una variada tipologia d’hàbitats, però a les ciutats, sembla mostrar predilecció per les fissures dels edificis i es pot observar caçant a la llum dels fanals, insectes que hi són atrets.

Són insectívors que s’alimenten principalment de dípters.

El Parc de Sant Martí és un dels espais on es poden tenir més oportunitats d’observar aquesta espècie, respecte a la totalitat de ratpenats de la ciutat de Barcelona.

Ultrasons


Pipistrel·la nana (Pipistrellus pygmaeus)

Pipistrel·la nana.

La pipistrel·la nana és tan semblant a la comuna que fins els 1999 va ser considerada com una subespècie d’aquesta (P. Pipistrellus mediterraneus).

És el ratpenat més menut d’Europa, però és difícil de distingir del seu parent proper al vol. Tanmateix, es podrien distingir per la tonalitat del seu pelatge, groguenc o bru-olivaci, enlloc de bru fosc amb tonalitats vermelloses en P. Pipistrellus.

A les ciutats, habita preferentment entre les fisures dels edificis, mostrant predilecció pels àtics i els falsos sostres més càlids.

S’alimenta d’insectes, principalment de petits dípters, però també d’himenòpters i coleòpters, entre altres.

És probablement l’espècie més comuna a Barcelona.

Ultrasons


Pipistrel·la de vores clares (Pipistrellus kuhlii)

Pipistrel·la de vores clares.

Lleugerament més grossa (cos: 4-5 cm) que la comuna i la nana, aquesta pipistrel·la és probablement la que acostuma a sortir a caçar més d’hora, encara amb la darrera claror del dia. S’agrupa habitualment al voltant de fanals que atrauen diferents insectes, preferentment dípters i lepidòpters, dels que s’alimenta. El seu vol sol ser baix i continu.

El seu musell és gros i curt, mentre que les orelles són també curtes, però triangulars. El color del pel oscil·la adquiteix tonalitat brunes, entre castanyes i rogenques, més fosques a la part dorsal que a la ventral.

Com les anteriors, a la ciutat habita les fissures dels edificis, tot i que també habita els espais oberts dels boscos i vora superfícies d’aigua.

A Barcelona és més possible identificar-lo a parcs com el del Turó de la Peira o del Guinardó.


Ratpenat dels graners (Eptesicus serotinus)

Ratpenat dels graners.

Es tracta d’un ratpenat considerablement més gran que els anteriors. Pot assolir 40 cm d’envergadura i una llargada del cos de 6,2-8,2 cm.

Troben refugi en les juntes de dilatació de molts edificis o fins i tot en caixes de les persianes.

Acostumen a caçar a una alçada de 10 m, especialment coleòpters, però també lepidòpters, dípters i hemípters.

Molt més rar a Barcelona que les anteriors espècies, podreu observar-lo principalment al Parc del Castell de l’Oreneta, junt amb totes les pipistrel·les descrites més amunt.

Ultrasons


Ratpenat cua-llarg (Tadarida teniotis)

Ratpenat cua-llarg, com es pot veure a la imatge.

És l’únic d’aquests ratpenats que no pertany a la família del Vespertiliònids, sinó a la dels Molòssids, de la que és l’únic representant a tot el país.

Probablement és l’espècie més gran de Catalunya, amb una envergadura de fins a 45 cm. Es distingeix però dels demés ratpenats del nostre entorn per la cua, no compresa en l’uropatagi. D’aquí el seu nom. També són característiques les orelles, projectades endavant.

S’alimenta preferentment de lepidòpters i neuròpters.

A l’entorn urbà, habita els edificis, però també en grans estructures artificials, com els ponts.

A Barcelona, es troba en diferents puns de la ciutat, tot i que s’ha observat principalment al Parc de l’Espanya industrial i a la font del Racó, al final del tramvia blau.


Val a dir finalment, que tot i la mala reputació d’aquests animals és immerescuda, no és menys cert que en ocasions poden ser transissors d’algunes malalties (com tots els animals salvatges), pel que es recomana no tocar-los i allunyar-los de persones adormides o en general, vulnerables.

En aquest enllaç hi podreu trobar més informació sobre els ratpenats urbans de Barcelona, i en aquest altre, sobre els ratpenats catalans.

Jordi Torallas
@jorditb

Celebració del dia mundial de les zones humides al Parc de Diagonal Mar

Deixa un comentari

Des d'un dels turons, s'observa una de les basses secundàries del Parc, amb alts edificis al fons escènic.

Dissabte dia 4 de febrer #naturaurbana celebrava el dia mundial de les zones humides amb una sortida al Parc de Diagonal Mar, un espai verd plenament integrat a la trama urbana de la ciutat de Barcelona, amb determinades característiques properes als aiguamolls naturals de la regió mediterrània.

Tot i que s’anunciava un dels dies més freds de les darreres dècades i que la data coincidia amb el programat estiatge artificial de l’aigua, la recomanable visita guiada per la Fàbrica del Sol, la xerrada de l’Albert Ruhí, amb tertúlia posterior, i la passejada pel parc, allargada fins l’extrem de l’espigó en front, varen oferir als participants quantiosa informació d’interès sobre les característiques funcionals i biològiques del parc.

La gestió de l’aigua

L’absència d’aigua a la bassa principal, fruit de l’assecament periòdic -cada 2 anys- per a tasques de manteniment restà sense dubte interès faunístic a la sortida, però en canvi donà lloc a debatre sobre la gestió de l’aigua a la ciutat de Barcelona, als seus parcs, i concretament al de Diagonal Mar.

Restà doncs al descobert el revestiment de formigó de la bassa, així creada per evitar les conseqüències del fenomen d’intrusió salina degut a la proximitat del mar. Tanmateix, caldria preguntar-se quina és la problemàtica de l’aigua salada en un aiguamoll urbà, si el circuit no és obert i no es requereix aquesta aigua pel rec o el consum a través de la xarxa d’abastament de la ciutat.

Val a dir també que el propi parc serveix de dipòsit d’aigües pluvials a cel obert, en el cas que els tres dipòsits principals de la ciutat s’omplissin en un episodi excepcional de pluges. En aquest cas, una part del parc -on ara es poden trobar cistelles de bàsquet- quedaria anegada temporalment.

Finalment s’exposà la possibilitat d’utilitzar els ecosistemes propis dels aiguamolls com a filtres naturals pel tractament terciari d’aigües residuals -com ja es fa en altres parcs a Europa-, atesa la proximitat de la depuradora del Besòs.

Espècies introduides: carpes i carpins

D’altra banda, s’incidí sobre la problemàtica de la introducció antròpica de carpes i carpins en aquests espais urbans. De fet, les operacions periòdiques de neteja de la bassa principal serveixen tant per eliminar els sediments i les deixalles dipositats en el fons de la bassa, com per controlar la població de peixos que, per la seva abundància, es converteix en un problema de gestió de l’espai.

Tot i el més que probable reclutament de carpes i carpins a la bassa, l’abundància d’individus d’aquestes espècies no es pot entendre sense l’aportació continuada d’exemplars per part dels visitants, sovint amb la millor de les intencions. Tanmateix, cal saber que l’alliberament d’animals exòtics a l’entorn, més o menys natural, crea un perjudici important als ecosistemes i a les espècies que hi viuen, i que per tant, s’ha d’evitar en qualsevol cas la introducció tant de peixos exòtics com també de tortugues de Florida, cotorres, i moltes altres espècies animals i vegetals que no són pròpies del nostre medi natural.

Els falcons a Barcelona

La torre Macosa: els falcons nidificaren aquí durant 5 anys.

Si bé l’èxit del projecte de reintroducció del falcó pelegrí a la ciutat de Barcelona es pot considerar un èxit rotund, també cal denunciar que en el cas de la parella establerta a la torre Macosa, veïna immediata del Parc de Diagonal Mar, els actes de vandalisme primer, i una rehabilitació poc curosa a continuació, han provocat la desaparició d’un dels espais recuperats per aquesta espècie per a la seva reproducció en llibertat.

És prou conegut el paper de control de poblacions d’altres espècies nocives per a l’activitat humana que exerceixen els falcons. No per altra cosa, són utilitzats o molts aeroports per reduir les poblacions d’altres ocells que poden posar en cert perill el trànsit aeri. Al barri de Diagonal mar, el seu paper és el del control de les poblacions de gavians i coloms. Paradoxalment, és la instalació d’un aparell elèctric per evitar la presència de coloms al cim de la xemeneia el que impossibilita el retorn de la parella de falcons i per tant un control eficaç, econòmic i enriquidor.

Es fa palesa novament la necessitat d’una major educació ambiental per evitar actes vandàlics com els que foragitaren els falcons en un inici, però també la incorporació de criteris ambientals rigorosos en els projectes d’edificació i planejament urbanístic i territorial.

Llista d’espècies d’ocells observats

Tot i no dedicar-se concretament a la observació detinguda de la fauna ornitològica, la sortida dona peu a la observació de fins a 26 espècies d’ocells diferents (23 al parc, 3 més al mar), atesa l’especial atenció que aquest grup faunístic suscita entre els naturalistes en general i els urbans en particular.

      1. Mosquiter comú

        Un pit-roig tafaner s'interessà de ben a prop per les activitats de #naturaurbana.

      2. Colom roquer
      3. Mallerenga blava
      4. Mallerenga carbonera
      5. Pit-roig
      6. Gavina vulgar
      7. Gavià argentat
      8. Polla d’aigua
      9. Bernat pescaire
      10. Pardal comú
      11. Estornell vulgar
      12. Tallarol de casquet
      13. Cotorreta argentina
      14. Merla
      15. Ànec collverd
      16. Des de l'espigó es pogueren identificar algunes espècies d'aus marines

        Cuereta blanca

      17. Cuereta torrentera
      18. Garsa
      19. Cotxa fumada
      20. Tallarol capnegre
      21. Pinsà comú
      22. Tudó
      23. Xoriguer comú
      24. Corb marí gros (al mar)
      25. Mascarell (al mar)
      26. Xatrac becllarg (al mar)

Des d’aquí volem agraïr l’assistència a tots els valents naturalistes urbans que s’atansaren al parc, malgrat el rigor meteorològic, i emplaçar tothom a mantenir-se alerta per la propera iniciativa.

Fins la propera sortida de #naturaurbana!

L’equip de #naturaurbana
@naturaurbana

Celebrem el Dia Mundial dels Aiguamolls

2 comentaris

El proper dijous 2 de febrer es celebra arreu del món el Dia Mundial dels Aiguamolls. L’equip de Natura Urbana volem adherir-nos a aquesta iniciativa organitzant una jornada de camp el cap de setmana immediatament posterior.

Per això ens trobarem al Parc de Diagonal Mar el dissabte 4 de febrer a les 10.00, a la cantonada del carrer Selva de Mar i l’Avinguda Diagonal. A les 10.30 iniciarem una ruta guiada a través del parc, una ruta de nova creació que els seus impulsors preestrenen per a nosaltres, i parlarem dels aiguamolls de nova creació. Disposarem encara d’una bona estona per intercambiar parers i opinions i sobretot per observar la natura i piular #naturaurbana.

Vista aèria del Parc de Diagonal Mar

PROGRAMA DE LA JORNADA

  • Dia: Dissabte 4 de febrer de 2010
  • Hora de trobada: 10.00
  • Lloc de trobada: Carrer Selva de Mar / Avinguda Diagonal (cantonada Besòs-Mar)
  • Visita guiada pel Parc de Diagonal Mar Els aiguamolls urbans, la Fàbrica del sol: 10.30
  • Xerrada Els aiguanolls de nova creació, Albert Ruhí (ecòleg): 12.00
  • Observació de fauna i flora urbana: 12.30
  • Final de la jornada: 14.00

MATERIAL

No és necessari cap tipus de material específic, però és recomanable portar binocles, guies d’identificació, càmara de fotos i smartphone o similar per piular #naturaurbana

INSCRIPCIONS

L’assistència a la visita guiada és limitada, per això és necessari inscriure’s a la jornada enviant un correu electrònic a naturaurb[arroba]gmail.com, indicant les dades identificatives.

Us esperem a Barcelona el proper 4 de febrer!

 

Cotorres i lloros a Barcelona

6 comentaris

Els jardins, les places i els carrers de Barcelona s’han convertit des dels anys 1970 en l’hàbitat sobrevingut de cada dia més nombroses poblacions de cotorres i lloros. Alliberades o escapades del captiveri, el clima suau, l’abundància d’aliments i l’absència de depredadors ha permès un creixement notable de psitaciformes (nom científic d’aquesta família d’aus), ara veïns habituals de la capital catalana.

Fins a set espècies de lloros i cotorres habiten i es reprodueixen a la ciutat. Aquest article pretén ser una guia senzilla per ajudar a identificar-les:

Aratinga de cap blau (Aratinga acuticaudata).Originària d’Amèrica del sud.38 cm. Clarament reconeixedora pels colors blau del seu cap i vermell de la part inferior de la cua, la resta del seu plomatge és verd. També n’és un tret distintiu respecte a algunes espècies similars, el bec marró clar a la mandíbula superior i negre/gris a la mandíbula inferior.
Arating acuticaudata

Aratinga de cap blau

Aratinga de màscara roja (Aratinga erythrogenys).Originària d’Amèrica del sud (Equador i Perú). 33 cm. Plomatge predominantment verd, i parcialment vermell al cap i al cos, però més intens i definit que en el cas d’A. mitrata amb qui es pot confondre fàcilment, tot i la seva mida més reduïda. El vermell de la vora anterior de les ales també pot ajudar a distingir-les.
Aratinga erythrogenys

Aratinga de màscara roja

Aratinga mitrada (Aratinga mitrata).Originària de la serralada dels Andes a Amèrica del sud. 37-38 cm. Molt semblant a l’Aratinga de màscara roja, la mitrada és lleugerament més grossa, amb les plomes vermelles menys definides i generalment verdes les vores anteriors de les ales.
Aratinga mitrata

Aratinga mitrada

Aratinga nanday (Nandayus nenday).Originària d’Amèrica del sud.30 cm. El cap de color negre i les plomes que cobreixen les tíbies de color vermell permeten identificar aquesta aratinga de les demés, tot i compartir el verd generalitzat a la resta del seu plomatge. El verd del ventre la distingeix del lloro del Senegal, que també presenta un cap fosc i un bec fosc.
Nandayus nenday

Aratinga nanday

Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus).Originària d’Amèrica del sud. 28-31 cm. És de lluny, la més abundant al nostre país. Fàcilment distingible pel seu pit –i també front, galtes i coll- gris sobre plomatge verd brillant, amb una cua clarament més curta que la de la cotorra de Kramer.
Cotorreta de pit gris

Cotorreta de pit gris

Lloro del Senegal (Poicephalus senegalus).Originària de l’Àfrica occidental subsahariana.23 cm, el més petit dels nostres protagonistes. De coloració general verda, té no obstant el cap, les potes i el bec grisos, i el ventre marcadament groc-ataronjat.  
Poicephalus senegalus

Lloro del Senegal

Cotorra de Kramer (Psittacula krameri).Originària de les zones tropical d’Àfrica i Àsia.43 cm (15 cm de cua). Es reconeix per la coloració totalment verda del seu plomatge i el color vermell del seu bec. Els mascles presenten a més un collar negre i rosat. La cua llarga els confereix una aparença molt més estilitzada que la més comuna cotorreta de pit gris.
Psittacula krameri

Cotorra de Kramer

Les cotorretes de pit gris i les cotorres de Kramer són les més fàcilment observables, especialment la primera, a qualsevol punt de la ciutat. El parc de la Ciutadella, vora el zoològic, és per això, el millor punt d’observació d’aquestes aus exòtiques. També podreu observar una colònia de cotorres de Kramer a la cèntrica plaça de Letamendi, per exemple.

Les palmeres acullen la major part dels nius d’aquests ocells, tot i que la seva adaptació a l’entorn urbà és tal, que no és sorprenent veure grans nius als clàssics plataners. De fet, l’abundància de cotorretes planteja problemes de gestió, com per exemple la retirada dels nius que esdevenen, per les seves grans dimensions i el risc de caiguda, un problema de seguretat.

Atenció però! Aquestes set espècies són les que han aconseguit reproduir-se a Barcelona, en podeu observar algunes més, menys consolidades a la ciutat.

Pel que fa al conjunt de Catalunya, les psitàcies tendeixen a preferir la suavitat del clima litoral, tot i que a l’interior, també s’hi troben Cotorres de Kramer i Cotorretes de pit gris àmpliament distribuïdes. En canvi, l’Aratinga de màscara roja i l’Aratinga nanday són molt més rares en general.

Jordi Torallas
@jorditb

%d bloggers like this: