Si fem una passejada pels jardins, parcs i espais verds diversos dels entorns urbans, hi podem veure una gran varietat d’arbres, arbusts i herbes. Aquestes espècies les hem escollit bé per la seva vistositat, bé per les seves propietats aromàtiques, o perquè ens són útils per alguna funció (tanques verdes, …) o bé perquè simplement son vistoses i agradables de veure. Ara bé, al costat de totes aquestes espècies, també trobem una flora sovint oblidada o fins i tot desprestigiada, però no per això menys interessant.
Les condicions a les que han de fer front totes aquestes espècies són ben variades: des del trepig i la compactació del sòl, fins a herbicides, polseguera, presència de substàncies tòxiques, aportació de noves runes o deixalles i nitrificació del sòl, només per citar-ne algunes. Per això, han de tenir tot un seguit d’adaptacions per fer front a aquestes condicions, com ara posseir estructures de defensa com espines o pèls urticants, segregar làtex irritant o substàncies metzinoses, o bé simplement ser capaç de completar el cicle vital amb una gran rapidesa i produir quantitats enormes de llavors, sovint amb estructures de dispersió a llarga distància (pèls per la dispersió del vent o espines per enganxar-se al pèl dels animals).
En funció de l’ambient en què estiguem, trobarem unes espècies o unes altres: així, en descampats i deixius suburbans hi trobem plantes com l’olivarda (Inula viscosa), de florida tardoral espectacular, o el ripoll (Oryzopsis miliacea), amb unes espigues d’aspecte ben característic.
Les parets de pedra que encara no han estat envaïdes pel ciment homogeneïtzador, encara prou freqüents als pobles i algunes racons de les ciutats, hostatgen un dels poblaments de flora urbana més bells: així, al costat de la morella roquera (Parietaria officinalis), trobem la picardia (Cymbalaria muralis), una planta enfiladissa i de flors liloses i petites. Com a curiositat, aquesta espècie introdueix els seus fruits a les escletxes dels murs, de manera que les llavors, en germinar, es troben en unes condicions favorables, cosa que li permet cobrir tot el mur en pocs anys. Per contra, a les regions més àrides (litoral, illes Balears…) la picardia no s’arriba a fer bé i és substituïda per la taperera (Capparis spinosa), de fruits comestibles.
Les vores de carrers, en canvi, són un dels ambients menys agraciats, però no per això deixen de dur la seva flora espontània. Diverses espècies de blets (Chenopodium murale, Chenopodium album), els amarants (Amaranthus deflexus) i fins i tot una ortiga menuda però igualment urticant (Urtica urens).
Finalment, en els parterres i jardins trobem tot un altre lot d’espècies; mentre que unes formen part de les comunitats arvenses dels conreus i aprofiten les condicions més o menys similars per a créixer, d’altres han vingut com a “companyes de viatge” de les plantes de jardineria, i aprofiten les condicions d’aquests espais per a prosperar. Aquí, trobaríem gramínies com la poa (Poa annua) o el blat de Sant Joan (Hordeum murinum subsp. leporinum), i també diverses espècies de lletereses (Euphorbia peplus, E. prostrata…), que reconeixerem perquè al trencar-les es desprèn un làtex blanquinós.
Però dins del conjunt de la flora urbana, no tant sols hi trobem plantes vasculars, és a dir aquelles que tenen tija, fulles i arrels: també hi trobem alguns dels representants més simples del mon vegetal: sobre murs de pedra, superfícies velles de formigó o teulades de les cases hi trobem diverses molses com per exemple Bryum argenteum i Tortula muralis, o també líquens com Xanthoria parietina, de nom ben explícit.
Miquel Jover
@MiquelJover
Natura Urbana 
Deixa un comentari