Situació del solar de Volpelleres.

Recordo les vinyes i el color terrós de les seves fulles durant la tardor. Recordo que des de l’estació de Mira-sol teníem una vista privilegiada de tots aquells camps. Us parlo de fa més de deu anys. Ara aquelles vinyes ja no hi són, tampoc els aligots ni els xoriguers, ara són els pisos i els locals comercials els nous ocupants d’aquest territori, un territori que, tot i els canvis radicals que ha suportat, encara guarda alguns vestigis dels seus antics habitants.
Fa cosa de poc més d’un any, vaig anar a visitar el pis d’un familiar al nou barri de Volpelleres (Sant Cugat). Probablement, aquest barri és la insígnia de la bombolla immobiliària al Vallès, un lloc on s’hi han construït milers d’habitatges i locals, molts dels quals, actualment, resten deshabitats. A Volpelleres també hi trobem molts solars, uns solars que, segurament, eren els últims de la cua i que la crisi ha deixat tal i com estaven fa uns anys.

El solar de Volpelleres

Un cop vaig arribar a Volpelleres, em va agradar veure-hi alzines i arbres autòctons als seus espais verds; també m’alegrà la vista trobar un hort al pati de l’escola del barri i moltes plaques solars a tots els edificis. Pocs metres més enllà hi havia un descampat. Vaig fer un cop d’ull sense esperança de descobrir-hi res de nou i el primer que em va sobtar va ser trobar-hi un conill. Sí, sí, un conill de bosc, un dels descendents d’aquells conills que campaven per els antics terrenys vinícoles i un supervivent de la maleïda mixomatosi, una greu malaltia que va deteriorant l’animal fins a provocar-li la mort. Ell era allà, envoltat de pisos, i jo, plantejant-me amb “Mirant cel i terra” i alguns caçadors una reintroducció del conill als fantàstics prats de farratge del Pla de corts, al pre-pirineu català. Quines coses que té la natura, oi? Un xoriguer va sobrevolar el solar, un rapinyaire que encara és fàcil d’observar a Volpelleres però no tant com abans. Al solar hi creixen plantes herbàcies, com la dent de lleó, també anomenada pixallits, que com bé diu el seu nom, té propietats diürètiques. També hi havia algunes gramínies com el blat bord o la canya, i altres espècies com l’enciam bord, el lletsó i tantes altres que m’oblido. Sovint caiem en l’error d’anomenar aquestes plantes “males herbes”: de vegades, a la societat urbana tenim la tendència a relacionar un bon jardí com un lloc on hi tenim una fantàstica catifa verda perfectament tallada. Efectivament, queda força bonic, però perdem en biodiversitat. Les “males herbes” són biodiversitat i acullen una gran varietat d’insectes, per tant, no les hauríem de menystenir. Moltes d’aquestes plantes, a més a més, van carregades de menjar que servirà a algunes espècies d’ocells: per exemple, no és estrany trobar-hi gafarrons fent acrobàcies damunt la seva delicada tija, tot alimentant-se de llavors.

El solar de Volpelleres

En aquell solar també hi havia uns bassals. Després d’uns dies de pluja, l’aigua havia quedat acumulada al mig de l’espai, però en aquell moment no hi vaig donar gaire importància. No va ser fins ben entrada la nit quan, ja al carrer, em va cridar l’atenció el cant d’un grup de granotes verdes. Vaig dirigir-me cap el solar i efectivament, eren allà. Poc més de dos metres quadrats d’aigua, enmig d’aquell ambient tan urbanitzat, els van servir per realitzar una de les seves funcions vitals, l’aparellament. Però la sorpresa va ser màxima quan, amb un simple moviment de nuca, vaig observar entre els meus peus com un exemplar de Gripau comú, intentava sortir d’aquell tancat. Quines coses té la natura!
Allà mateix al costat de casa, una mica de terra i uns pocs litres d’aigua es converteixen en un petit, però alhora, gran i bonic ecosistema. Ja coneixeu doncs, un altre lloc on descobrir #naturaurbana. Els parcs i jardins, les fonts naturals, l’aire… i ara també els solars. Els que ho diuen, tenen tota la raó: la natura, és molt sàvia.

Jan Martínez
@janmartinez21

Advertisements